Banca cínica.

Déu n'hi do, la tele, eixe artefacte que vostè menysprea constantment en societat, no para, en canvi, d'oferir-li informació de primera mà sobre tendències, costums rares de la gent guapa, rànquings de les ONG més cool, el trènding tòpic del dia i esdeveniments fabulosos com els que ara organitza BancaCívica.

Tanmateix, si no ha vist vostè mai cap informatiu de la Sexta (o la segona meitat, sense comptar els esports, d'un informatiu de qualsevol altra cadena), potser tot açò li vinga de nou. Perquè és en aquests moderns espais promocionals, on hui dia una persona normal, de la street, se n'assabenta d'on fan una fashion week aquell finde, i de si deixen entrar entrepans, o on aprèn els secrets dels cool-hunters, per acabar esdevenint bloguer de capçalera o guru de les xarxes socials (o comprant alguna cosa, que és finalment del que es tracta).

Y ahora, la última moda que llega desde New York: pintarse el loft con mierda de oso panda.

Com potser, en el seu dia, va fer tot un Juanjo Amorín qui, a més, i fins fa no rés, era capaç de compaginar-ho tot amb la seua tasca de professor de “Màrqueting personal on-line”, a l'acadèmia d'Operación Triunfo, de trist record. Una matèria, la del màrqueting personal, que, hem observat, molts exerceixen, sense haver-se tret realment el títol. Per a uns, intrusisme professional, per a d'altres, l'escola de la vida.

L'anunci de Banca Cívica, que va per aquesta línia, ens ofereix una representació humana, del que vindria a ser allò més trendy: senyors amb llacet, negres amb ulleres de pasta (afrogafapastes?), xineses amb barret de fantasia, skaters, rollers i algun internauta pedòfil. En realitat, quasi tothom porta ací algun tipus de barret i, d'ulleres de pasta, meravelle's vostè, n'hem comptat més que individus.

Aquest selecte grup humà, però, sembla una mica desorientat, fins el punt de fer-nos la impressió que han vingut a la performance totalment enganyats, pel que fa al contingut d'aquesta. Potser els van prometre que anaven a contemplar una exposició de pintures estranyes o que participarien en un flashmob solidari o que vindria Banksy i els donaria a tots i cada un pel cul, per fi.

No obstant les elevades expectatives, no pareixen decebuts, perquè la crua realitat simplement els propose pintar, en unes parets lluminoses, una sèrie de humanitaris suggeriments que, si finalment foren acceptats, empentarien Banca Cívica cap a un abisme garantit. Ben al contrari, els trobem entusiasmats fent d'artistes urbans, mentres sonen de fons unes psicofoníes o, almenys, una cantant que deu estar molt pàl·lida, tot siga dit, sense conèixer-la de res.

Vostè, escèptic recalcitrant, no s'imagina aquest panorama en la CAM del seu carrer, on els grafits dels habituals pensionistes tindrien un esperit força diferent, de l'estil d'un “Fora els caixers automàtics!” o “Que el de la finestreta ens done més conversa”. Però sàpia que tot aquest tarannà ja ha arribat, si no directament als bancs, sí als seus humils servidors, els partits polítics. Sobretot els d'esquerra, que són els que millor han sabut assimilar-lo, passant del materialisme històric i la lluita de classes a la beateria aconfessional i el hippisme d'anunci de Coca-Cua^®.

I, si no s'ho creu, pose la tele.

Els candidats d'UPA Dance, de la seua circumscripció electoral. De Marx i Engels a açò, en menys de 200 anys.