Enjoy Killer-Cola

Per cada sindicalista colombià que assassinen paramilitars pagats per la Coca-Cua^®, hi ha 11'3 artistes pop-rock-latino que ingressen en urgències amb una ampolla de 350 cl. (la gran de vidre) encallada en el cul.

Hi ha, doncs, raons per creure en un món millor, tal com ens ensenya el nou publireportatge de Coca-Cua^® amb, tot siga dit, exemples molt més dubtosos que el nostre, com aquell, segons el qual “per cada arma que es ven al món... 20 mil persones comparteixen una Coca-Cua^®”, una afirmació que, suposem pel context però no per altra cosa, deu ser força positiva i hauria d'omplir-nos d'esperança (i sí, “20 mil” ve escrit així... en fi).

Un moment refrescant (tant de bo siga el de la guitarra, que canta amb els xiquets al principi de l'anunci).

Siga o no aquest elevat nivell de vendes una bona notícia (si més no, per a algú segur que ho serà) i deixant de banda quant de pertorbador ens pareix que el tràfic mundial de cocacoles siga 20.000 voltes més gran que el d'armes (i el d'ossets de peluix 131.000 voltes més gran que el de tancs!), les xifres que Coca-Cua^® maneja, pel que fa a cocacoles compartides, ens semblen molt poc versemblants.

Qui ha vist alguna volta algú compartint una cocacola? Entre quants? És que ningú ha sentit parlar de la mononucleosi? I què en diu, de tot açò, la llei Sinde? Llevat que, amb “compartir”, es referisquen a la modalitat enunciada en el primer paràgraf. I, aleshores, la xifra se'ns faria curta.

A més, és que ara no les venen, són gratis, les cocacoles? Ens temem que, si l'anunci fóra d'un bazuca, aleshores també els seus torpedes volarien embolicats amb paper de regal.

“¿Y van a venir muchos? ¡Uf, pues no sé si habrá balas para tantos! Bueno nosotros las disparamos y Uds. se las reparten...”

Un altre punt força polèmic és el que enfrontaria científics, que fabriquen armes, contra “mamàs”, que preparen pastissos. Per què es clava la Coca-Cua^® amb la ciència? Què tenen els d'Atlanta contra els pobres “mad doctors”? Francament, trobaríem més adient aquesta comparació alternativa: “mentres el seu fill no para d'engolir pastissos de xocolata i cocacoles... milers de científics investiguen com solucionaran els greus problemes de salut que amenaçaran la seua vida en el futur”.

Xiquets, estudieu Publicitat o acabareu sent tan roïns com jo: 245 + 2 – 247 = MUERTE! Ha, ha, ha, qui és el boig ara, eh? Ha, ha, ha!

I després hi ha altres que, en opinió d'aquest humil blog, freguen l'absurd. Perquè com pot ser millor que hi existisquen més bitllets del Monopoli que de dòlar? No ho comprenem, però potser es tracte de part d'una nova i revolucionària política salarial.: la de pagar els seus treballadors amb bitllets del Monopoli i, amb aquest missatge publicitari, convèncer-los dels òptims avantatges del nou sistema retributiu.

Del que ací, però, sí que no en tenim cap dubte, és de l'error que suposa considerar beneficiós per al planeta que hi hagen 10 versions del “What a wonderful world”, per cada borsa de valors que es desploma. Sobretot si tenim en compte que una d'eixes versions és la de Pitingo!

Això no obstant, de tots és sabut que en publicitat no es poden dir mentides (ve en el codi deontològic dels artistes publicitaris) i, si hem de ser justos, el fet de relacionar armes amb cocacoles, no es una cosa tan desgavellada com en un principi li poguera a vostè semblar.

D'açò precisament tracta “El cas Coca-cola”, un interessantíssim documental emès pel programa “60 minuts” del Canal 33, el passat u de febrer (a més d'en You Tube, disponible, només fins el huit de febrer, en el mateix web del 33). De l'assassinat de centenars de sindicalistes a Colòmbia, a càrrec dels paramilitars, i de la fonamentada sospita que, darrere dels crims i de la passivitat de les autoritats locals, es troben els diners d'algunes multinacionals, entre d'altres, aquella que dóna nom al reportatge (un altre cop, els maleits bitllets del Monopoli, tacats de sang!). Una inversió que permetria aconseguir unes condicions laborals infrahumanes, però ideals de la mort.

Des d'ací recomanem fervorosament la seua immediata visualització, ja que, per cada documental com cal d'aquests, la tele vomita 300 anuncis cursis de Coca-Cua^®, tan ensucrats i nocius com el producte que anuncien.

Què se n'ha fet del vicepresident de la Coca-Cua^®? L'última volta que el van veure amb vida, anava queixant-se que li havien pagat el salari amb xapes de Fanta. Al final serà veritat allò que hi ha raons per creure en un món millor.