Luke, yo soy tu papa.

Segurament vostè encara estarà enlluernat per la sumptuosa visita que el senador Palpatine (aka Darth Sidious) ha realitzat aquests dies a un parell de populars indrets màgics espanyols, poderosos vòrtex d'energia, per on brolla tanta Força que, diuen, se t'hi posen els midiclorians de punta.

Potser vostè, com a padawan avantatjat que és, també haurà seguit puntualment tot l'espectacle en rigorós directe i, posteriorment, les conclusions dels experts més solvents de la TDT, que li hauran ajudat a formar-se una o dues opinions, més o menys tronades, sobre el fenomen, les quals haurà pogut contrastar amb les dels pobres individus, despietadament enquestats per tots els informatius de la TDT al carrer, on sempre està la notícia.

Però si no, li faig un resum: el poble sobirà es divideix entre aquells que estan a favor de sa Galàctica Majestat i els que tot el contrari.

Als primers no els falten arguments de pes, amb què reforçar la seua entusiasta posició. Des d'aquells de caire eminentment espiritual (no oblidem que la principal raó de la visita del Lord Fosc, ha sigut realitzar una sèrie d'oportunes invocacions i conjurs, molt beneficiosos per al país, per allò de la crisi), fins a aquells més orientats al guany purament econòmic (ningú oblida tampoc les fabuloses oportunitats de negoci, propiciades per l'anterior visita intergalàctica a la Ciutat de les Ciències i les Ficcions i que més d'un molt honorable emprenedor va saber aprofitar hàbilment).

"Oh, el Santo Cáliz, supongo". - "No, Santo Padre, sólo parte de un juego de café, regalo de un amiguito del alma".

I dels segons, què li vaig jo a contar, si segurament és vostè un d'ells.

La principal diferència entre aquestes dues Espanyes no es troba, però, en el que diuen, sinó en com ho diuen o, millor dit, en com ixen (han eixit i eixiran) dient-ho per la tele.

Els primers, els adeptes al Lord Sith, a banda de gaudir, en conjunt, d'un temps per a expressar-se considerablement més llarg, mostren sempre una sana aparença, una pau interior, un vestuari neutre, una actitud positiva, un sentit comú, un franc somriure i una higiene òptima. Es tracta sovint (i en un sentit temporal molt ample) de jovens i mai hem d'oblidar la predilecció que sempre ha mostrat la Força vers el jove (verbigràcia el bell Luke Skywalker, quasi acaba sent rebutjat pel picardiós mestre Yoda, qui els preferia més tendres, malgrat el risc de ser violat per aquelles innocents, encara que entremaliades, criatures, tal com sembla que va passar-li a Lord Dragó, aka Darth Dragon, en aquell tràgic i famós succeït).

Unes víctimes del "laicismo agresivo" de ZP.

Els segons, però, apareixen moltes voltes en el context d'una performance festiva-reivindicativa i, massa sovint, amb indumentària de fantasia (quan no grollerament disfressats). No poques vegades, a més, sostenen una beguda alcohòlica entre les mans i, el que és pitjor, el seu rostre i comportaments evidencien que eixa només és una petita mostra de la quantitat real que emmagatzemen al seu estómac. I no ens enganyem, són tan homosexuals com els primers (és a dir, moltíssim), però amb la diferència que fan molta gala de la seua orientació.

El que és inevitable, és que la seua posició negativa vers l'esdeveniment, els impedisca quedar en la pantalla tan simpàtics com els altres, però si un tipus cabrejat pot semblar antipàtic, no cal que li diga com semblarà un tipus cabrejat i borratxo. I si està tan borratxo que ja se li ha passat el cabreig, doncs la seua reivindicació ja té menys interès que les intervencions de Boadella en el llibre de Darth Dragon (i en qualsevol altre lloc, per què enganyar-nos).

"¿Y el Santo Padre?" - "¡Allí, escondido detrás de esa monja!".

I açò que anem dient, ve a ser el mateix en qualsevol cadena, siga de centredreta o d'interioresquerra, ja amb la intenció de desprestigiar la segona de les postures ja per donar-li suport (des d'una molt errònia interpretació de la situació), però sempre evitant acostar-se a la realitat: que la immensa majoria dels que s'oposen a aquesta visita, o simplement passen d'ella, són d'allò més corrent, de costums molt normaletes, tirant a avorrides.

Perquè a vostè li havien venut que la gent normal no existia (“normal? Però qui és normal? Eh?”), però, existisca o no, la gent normal, quan convé, ix per la tele. I ja poden haver-se berenat el seu gat o haver sigut violats per un hàmster, que, quan la gent normal diu alguna cosa per la tele, la gent anormal se la creu. 

¡Y no olviden adquirir sus "rasca y gana"!