“Necesito irme lejos, lejos de aquí”. Arriba un moment en la vida de tot
artista, en què, desprès d'haver-se vist obligat a
ensenyar el cul a canvi d'un gin tònic o a posar catxondes a octogenàries per un danone, l'artista necessita anar-se'n ben
lluny (en realitat, qui no necessitava que ho fera?).
El nou anunci de la
promesa del cinema espanyol ens il·lustra un cas, però,
molt més comú del que podríem suposar: el de la
necessitat que, en un moment donat, a molta gent sensible li arriba
de viatjar a algun país emergent, a la recerca de noves
experiències sensorials, principalment de classe sexual,
subclasse comercial, amb la lloable intenció de trobar-se a si
mateix (que no és el que vostè, persona espiritualment
nul·la, entén erròniament per cascar-se-la a
casa com un mico).
Una aventura que ja en si
mateixa seria meravellosa, però que la màgia de la
publicitat enriqueix, enfrontant l'heroi a un “encara més
difícil”: fer-ho sense pagar. Repte homèric, fins i
tot, per a un semental de la gran pantalla com aquest, qui, no
obstant, i en la millor tradició dels clàssics de
l'antiguitat, es fa mereixedor de l'ajuda dels déus, en forma
d'elixir màgic amb propietats afrodisíaques.
 |
Abans d'obrir els alerons,
el pont estava replet.
|
No és la vocació
d'aquest blog, convertir-se en altaveu de remeis miraculosos, que es
nodreixen de les senzilles supersticions de la bona gent, per a
estendre el seu mercat, malgrat la seua dubtosa eficàcia. Però
ha de reconèixer vostè que, el fet que no tinga res
millor a fer que llegir aquestes línies, revela una vida
social que demana a crits solucions desesperades. A més, tot
s'ha de dir, no recordem que, fins ara, cap cosa que s'haja vist a
una publicitat no haja resultat una veritat com un temple, si més
no.
Per això, i
en coherència amb la trajectòria de servei públic
d'aquest blog, hem analitzat la composició d'aquesta fabulosa
poció amorosa, perquè vostè barrege els
ingredients confortablement a casa seua i, així, d'ara en
avant, els únics vòmits que vostè haja
d'esquivar a la disco, estiguen provocats per la beguda barata o,
depèn del grau de temeritat que vostè manifeste, per la
típica agitació
estomacal produïda per la llavor que, gràcies a l'amor,
acaba germinant.
 |
“Necesito irme... le...
jía... ¡Jopeta, ya se me borró la chuleta!”.
|
Malauradament, el
pressupost del Volantí no ens arriba per a procurar-nos ni una
ampolleta de mostra del Viaje a Ceylán en el top manta, ni un Quimi-Cefa, amb què poder analitzar el seu fenomenal
contingut. Així que, per a confeccionar el nostre “genèric”,
hem hagut de recórrer a l'única informació
fiable de què disposàvem: aquella, de tota confiança,
que sempre ens proporciona la publicitat.
El primer que queda palès
en les imatges, és que es tracta d'una d'eixes fragàncies
que imprimeixen caràcter, un retorn a aquells efluvis extrems
(tipus Brummel, Varon Dandy o Sex Panther), tant del gust del
cavaller del passat, que, fins i tot, s'imposa a la riquesa i
potència aromàtica exhalada per un paquiderm, qui, fent
servir tots els modals que una bèstia com ell ha pogut
aprendre a la jungla, es veu obligat a suggerir-li imperiosament una
dutxa, al nostre intrèpid aventurer.
 |
Il·legal en nou
països. Nou oportunitats de mercat per a “Viaje a Ceylan”.
|
Afortunadament per a ell,
i llevat d'algun fenomen aberrant que tots hem conegut, l'humà
comú no ha sigut agraciat amb un aparell olfactiu tan
voluminós ni refinat. I així, com feia aquell gas
zombificador de Planet Terror, el núvol d'amor que envolta el
nostre galant, aviat pertorba el sentit, primer, d'un senyor qui, al
típic local d'ambient del Tercer Món, no pot contenir
l'impuls de palpar-li el muscle i, tot seguit, d'una dona, amb qui
pràcticament s'ho fa enmig del carrer i qui ens dóna la
pista definitiva del secret que amaga Viaje a Ceylán, en dir:
“puede que me gustes o, tal vez, puede que no”.
Desprès de moltes
proves de laboratori, amb el sacrifici d'uns quants valerosos conills
d'Índies, hem trobat una olor que s'adequa perfectament a
aquesta ambivalència expressada, una aroma que a tots en
secret ens fascina, però de què la majoria renega en
públic, aquella que, amb més o menys freqüència
i discreció, produeix la flora intestinal de tots nosaltres.
És per això que ens atrevim a afirmar que l'element
principal de Viaje a Ceylán, l'ingredient que defineix el seu
estil inconfusible no pot ser un altre que: “pet d'Eduardo
Noriega”. Pot apostar que és la primera colònia amb
bombolles.
 |
Per fi, el secret dels més
famosos amants, a l'abast de gent com vostè.
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario