Els famosos salven el planeta.

Quanta felicitat ens ha dut la victòria de la Roja al front oriental i quanta diversió ens han proporcionat les ocurrències d'eixe ésser idiosincràtic conegut com Pepe Reina.

Triomfs com aquest, així com el del President Rajoy contra l'Electricista (el supermalvat gallec que tan astutament ens havia usurpat el fonamental Còdex Calixtí), quasi ens fan oblidar totes les tristes humiliacions a què són sotmesos quotidianament els nostres líders als fòrums internacionals.

Pepe Reina, sempre envoltat dels seus entranyables guinyols (reincidint en el clàssic acudit del consum de les substàncies). 

Però no creguem que els nostres superherois són importants només pels seus èxits professionals o econòmics. El seu paper beneficiós per a la societat va molt més enllà, com vostè ja sap. Des de la moda, fins al pensament, passant pels gustos musicals, aquestes persones superiors influeixen decisivament en tots els estrats socials inferiors, fins a arribar al de vostè.

En tal punt de les coses estem, que ja ens costa molt diferenciar-los, quan posem la tele, d'un d'aquests criminals juvenils, que tanta popularitat han assolit i tan a la moda van. I ja no sabem si, aquell que veem, entra al jutjat o si ix de l'entrenament, si va a un acte benèfic o si ve del prostíbul.

Però no són els xavals del lumpenproletariat els únics que han vist en la casta dominant el seu exemple vital. Un col·lectiu tan respectat per vostè com el gafapasta, sempre àvid d'utilitzar el iPhone per a fer el bé, n'és un bon exemple, per bé que el seus models de conducta acostumen a trobar-se en àmbits intel·lectualment no tan subterranis com el futbolístic.

Recentment n'hem obtingut la prova, gràcies a l'anunci en què un conegudíssim basquetbolista, acabat de dinar en un restaurant dels moderns,s'emporta les sobres a casa (tot i que hem de prendre com a pura llicència poètica que un cos de les considerables dimensions de què estem parlant, no puga acabar-se les minúscules racions que caracteritzen aquesta mena d'establiments avantguardistes, per molta ceba caramel·litzada o reducció de Pedro Ximénez que hi hagen abocat). I com és impossible que un gest tan solidari puga passar desapercebut en un espai on hi ha més iPhones que dits grossos, comença una cadena vertiginosa en la xarxa, que acabarà salvant de la mort un bebè foca a l'Àrtic.

Després de la 0,0, esperem ara impacients la versió del spot per a la San Miguel normal, en què Xabi Alonso demane portar-se a casa tota la beguda que haja sobrat en la bodega.

Però si parlem de salvar el planeta amb xicotets gestos quotidians, tots som uns nouvinguts, al costat de Macaco, qui, sempre en constant evolució conceptual, decideix ara compaginar la seua especialitat (les sintonies d'anuncis de companyies telefòniques) amb la branca (desconcertant) de la depilació masculina: una sola voz... tu corasón... todos unidos al loving love freedom moving to the world no frontiers, etc... I tant se val si no he sentit bé la lletra, perquè l'important és que he captat el missatge.

Batucada, capoeira, depilació i Macaco: tots els mals del món, per fi reunits en el seu televisor.