Fora ja tanta modèstia!
És hora d'admetre-ho: Espanya està de moda en Europa.
Cada volta que creua la frontera una càmera d'Españoles
de otro mundo, troba un espanyol triomfant i pegant-se la gran
vida, ja siga com a artista, diplomàtic, aristòcrata,
fallera o ajudant de Santa Claus a Lapònia, d'on ens plouen
les ofertes laborals. I tots deixant el pavelló ben amunt,
tant en l'esfera professional com en la personal, on la seua
carismàtica forma d'actuar conquerix àdhuc el cor del
xenòfob europeu mitjà.
Tanta és la
popularitat que han assolit aquests nous ambaixadors de la Hispanitat
i tant el fervor que desperten entre els seus compatriotes, que fins
i tot han arribat a protagonitzar un anunci de formatges.
Si el seu ordinador no té
el Youtube o si és vostè dels que els agrada més
el llibre que la pel·lícula, li podem fer un resum:
¡Ojalá
fuera bastarda!
Una família
espanyola viu modestament a un àtic a París amb vistes
a la famosa torre. El pare li anuncia a la filla el retard de sa mare
(segurament, una executiva d'èxit amb l'agenda carregada de
reunions amb empresaris francesos de talla mundial; un distés
petit-déjeuner amb Monsieur Afflelou un matí, un repas
d'affaire amb Georgie Dann l'endemà) i tot seguit
s'afluixa el nuc de la corbata, decidit a fer ell mateix el sopar.
La xiqueta, com si son
pare fos un llibre llançat en la Retreta, l'ignora i, cap a un
altre costat, lamenta en veu alta que el seu progenitor siga un
negat, referint-se a ell en tercera persona: “¡jooo, papá
siempre hace lo mismo!”, el que ens fa suposar que, a banda de
guanyar i treballar menys que la seua dóna i ser una vergonya
per a la família, papà es dedica a una professió
on la creativitat és accessòria o totalment
innecessària, com seria, per exemple, la publicitat.
El veí xafarder.
I és ací
quan entra en joc Fransuà, el típic veí que
sempre clava el nas on no el demanen i amb qui, es nota, a la xiqueta
li encantaria que abandonara sa mare a son pare, perquè,
encara que Fransuà posseïsca els atributs inconfusibles
de l'homosexual, ella ja sap que, tractant-se d'un francès, la
frontera no està tan clara.
Fransuà, a qui la
xiqueta admira com una barreja d'Alain Afflelou i Amélie
Poulain i que és un compendi amb bufanda dels tòpics
gavatxos més aterradors (una espècie de mascota
extraoficial de París... potser així és com es
paga l'àtic), proposa compartir amb ells un sopar “de
picoteo”. Per si no ho sabia, allò que es prepara vostè
quan, aixafat per la misèria econòmica, higiènica
i moral, obri la nevera i només troba la meitat d'un pot de
paté mig florit, un Caserío rosegat, una rata morta i
una xeringa gastada, allò que acaba sopant vostè dia
sí, dia també, allò, si vostè porta
bufanda, és un sopar “de picoteo”.
 |
¡Yogurazo! Fins i
tot algú com E. Noriega, provoca menys rebuig a l'estranger.
|
Otra vez tú...
LOSER.
Potser a estes altures,
vostè ja haurà notat que el "delisisoso queso hecho cgema", que diria amb molta naturalitat Fransuà, no és
l'únic que ol a este àtic. Perquè tothom sap
que, l'estranger, no és el caràcter acollidor i
generós, de què fan gala els habitants de la nostra
pell de bou, els quals, si els ve un xiquet afroamericà a la seua població, perquè se senta com a casa, són
capaços de muntar-li una cistella de basquetbol, un gueto i un
parell de tirotejos setmanals al cole. Però vaja-se'n vostè
a Lapònia i espere assegut que li planten a vostè una
plaça de bous! Veu ara la diferència?
És evident, en
conseqüència, que l'aparentment altruista invitació
de Fransuà és en realitat interessada. Evidència
que es confirma quan arriba la mare i Fransuà li tira la culpa
del “picoteo” al seu marit, qui assenteix com un babau, sense
adonar-se'n que eixa nit tornarà a dormir al sofà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario