La droga i la tele.

Amic lector, el post de hui tracta d’un problema molt trist que ens afecta a tots, en tant que societat: la droga en la televisió.

A diferència d’altres blogs, no està en l’esperit d’aquest crear alarma social, si no és absolutament necessari, però és una realitat que, d'un temps ençà, s’ha constatat una utilització subtil, però cada volta més freqüent, de l’element estupefaent, per a fer publicitat de tot tipus de productes comercials, aprofitant l’enorme popularitat que ha assolit aquest tipus de substàncies lúdiques entre grans i xicotets.

Tot i que no parlem d’un fenomen absolutament nou, diverses fonts consultades afirmen que mai s’havia manifestat amb tanta vehemència com ara, encara que alguns vulguen trobar en el passat exemples profundament inexactes, com aquell episodi de la “droja” en el colacao, que tant va promoure la demanda nacional de cacau en pols, però que no hem de prendre erròniament per la creació d’un artista publicitari modern, sinó per un succés particularment greu de l’Espanya negra, produït en temps molt anteriors al descobriment de la publicitat viral.

Encara hui no sabem si l'eriçó rosa era real o fantàstic efecte secundari dels entrepans que circulaven pel barri. La recepta dels quals, es diu, la jove Ruth es va endur cap a casa.   

Qui haja vist el darrer anunci dels pegats de nicotina comprendrà la diferència. Aquell que mostra un atractiu pare de família que compatibilitza el tractament de la seua addicció amb la realització quotidiana de les seues activitats, sense que ni les convulses exclamacions que emet en públic (“¡una hora sin fumar! ¡pim, pam, toma lacasitos!”), a causa de les sobtades pujades d’ànim que els meravellosos pegats li provoquen, puguen apartar-lo de l’èxit social i professional, mentres el seu entorn humà està encantat d’haver descobert, en l’antic malalt terminal, la persona tan carismàtica que s’amagava sota tot aquell fum pestilent.

I molt prop de nosaltres, però sense eixir del món de la publicitat, tenim una mostra ben extrema del que expliquem, en els servicis informatius de Canal 9, als presentadors masculins dels quals, encara que d'ideologia molt saludable, els vesteixen i els pentinen com si foren uns d'eixos taurons de les finances amb moltíssimes aspiracions. Un look que igual combina amb l'anunci d'un gran esdeveniment, com d'una modesta retallada.

Ja ningú se'n recorda de Juanito, però és la farmàcia que més gloriosos esdeveniments ha ofrenat a Espanya, juntament amb la de la senyora de Camps.

Però quan més evident es fa l'amenaça, és quan ataca els més innocents. És el cas del nou spot dels patés, que pretén seduir els pares, amb l'himne que la seua generació identificava amb moltes hores de diversió supervitaminada, que tan vàlid ha demostrat ser per a vendre't tant llaunes de paté, com de tonyina. L'important és què la primera siga gratis.

Però, tot s'ha de dir (i és una simple opinió d'aquest blog que encara ningú s'ha atrevit a desmentir), els acompanyants fidels dels xiquets en el mitjà audiovisual, sempre han sigut els estupefaents, que els serien subministrats com si foren llepolies. Prove, si no, a gravar en vídeo domèstic o fer-los una foto al seus nets, en un moment que els trobe sobris. En el millor dels casos, si aconsegueix captar alguna imatge d'ells, el resultat serà tan avorrit com mancat d'interès.  

Tres referents de la moda i la cultura. Però, a eixes hores, ells ja ni se'n recordaven.