L'esforç és cultura.

Vivim temps meravellosos per a la cultura, els nostres líders empresarials i espirituals (que, per si no se n'havia adonat, són la mateixa cosa), que fa no res pensaven que això era una mania pròpia d'indignats i de ganduls o, en el millor dels casos, una oportunitat per a fabuloses martingales urbanístiques, ara no poden treure's la paraula “cultura” de la boca.

Però que no s'estenga el pànic, que els mercats, per favor, es tranquil·litzen, perquè no és que els nostres estimats oligarques s'hagen proposat ara treure de la indigència un titellaire o vaja vostè a trobar-se'ls pel carrer, oferint-li poemes improvisats a canvi d'uns quants cèntims. No. El que sembla és que han descobert (ja siga per ells mateixos o gràcies a la iniciativa d'un dinàmic stager, d'un spin doctor, d'un personal advisor, d'un becari fashionista o d'una caterva de coolhunters famolencs), que la paraula en qüestió, tan inútil i menyspreable en principi, només afegint-li el complement “de l'esforç”, quedava molt més aprofitable i avantguardista, en termes de lluita contra el dèficit públic i el malbaratament salarial.

Perquè no és el mateix, estètica i moralment, que a vostè li diguen que a partir d'ara treballarà com un xino, perquè el país assolisca les noves exigències de productivitat, que el popular magnat de la xarxa d'economats valencians li prometa a vostè enriquir-lo amb la saviesa i els costums d'una cultura mil·lenària i que, a més, no tinga previst cobrar-li pel favor. I tot això, sense deixar vostè de ser molt espanyol, a pesar del que diga la seua nòmina (que, per a fer-li memòria patriòtica, ja estarà Hisenda, a canvi d'un no res).

Ara la cultura també et fa lliure.

Amb tanta força ha calat aquest nou missatge entre la ciutadania, que s'ha arribat a manifestar, fins i tot, en un àmbit tan allunyat des de sempre al de la cultura, com puga ser-ho el de l'educació. Vostè ja se n'haurà adonat, perquè ho haurà vist per la tele (un altre àmbit, tot siga dit, totalment aliè a qualsevol dels altres dos, però on sempre es veuen coses molt rares).

Una típica setmana cultural d'un IES qualsevol.

Així, si un marcià o un selenita vingués al planeta de vostè i mostrara un cert interès, purament científic, per les raons que han dut el nostre preciós món blau al desastre i a la infàmia actuals, i sempre que dita informació no hagués pogut ser obtinguda amb el mètode acostumat de la sonda rectal, el nostre consell seria acudir immediatament al segon millor registre que hi ha de la realitat social de cada moment històric, després de l'anus de vostè: la publicitat televisiva.

Si hem d'escollir un anunci que simbolitze el sistema educatiu del passat i la societat que el va fer possible, la del relaxament acadèmic i moral, no hi trobarem un altre tan representatiu com el de les beques “Robertus” de Fanta. En el despreocupat règim de ZP, tots ho recordem, si eres un “beta tester”, un “personal shopper” titulat o un “fotògraf 2.0”, estaves força ben mirat i a ningú li importava si el teu diploma era de taronja o de llimona, sempre que no fora zero.

Però hui dia, com si es treu vostè una etiqueta d'Anís del Mono, perquè desprès de tant de “pasarlo teta”, ha arribat l'hora de fer acte de contrició i pagar pels abominables pecats de cadascú, que tant han afligit els nostres pacients oligarques i els seus indefensos mercats. Afortunadament, com tots hem après meravellats, gràcies a notícies que s'escampen últimament com la pólvora, sempre podrem comptar amb els bancs i les caixes, perquè ens treguen les castanyes del foc. L'últim anunci del banc de Santander, ens posa al corrent d'un d'aquests miraculosos episodis de superació personal i beneficència 2.0.

És la història de Nerea, una jove del nord d'Espanya, però molt apolítica, sana, treballadora i familiar, que es passa la vida esforçant-se i mirant a l'horitzó (mentres sonen “Los chicos del coro” de fons), però no perquè crega haver vist el Costa Concòrdia fent esses acostant-se a saludar, sinó amb la intenció de compondre una al·legoria vivent carregada de significats. A còpia de cultura (però la de l'esforç, la de profit) i un bitllet d'autobús, Nerea aconsegueix arribar a la universitat, per a cursar unes empresarials, passant de xics i botellons, fins a entrar de becària en una PYME, gràcies a la proverbial caritat del Sr. Botín, decidit ara a explorar l'incipient negoci del tràfic d'esclaus.

Fins ací, la típica història condemnada al fracàs. Si no fos perquè, finalment, fa un gir inesperat i acaba amb la Nerea muntant una multinacional d'import/export d'escopinyes i de clòtxines, al natural i en escabetx. De com va passar Nerea, en un tancar i obrir d'ulls, de posar els cafés i fer fotocòpies a emprenedora d'èxit, no en tenim ni la més remota idea. Potser són els primers efectes de la prodigiosa reforma laboral, potser va ajudar el mateix potentat muntanyès, no amb la concessió d'un crèdit, que ens estranyaria, sinó amb una partida especialment dòcil de serfs. O potser es tracta només d'una llicència poètica, com quan li van col·locar a vostè aquelles participacions preferents. La cultura era açò.  

La cultura i l'esforç: una relació que ja ve de lluny.