Espanya sota l'atac de les marionetes.

Anomene-ho casualitat, amic lector, però va ser escriure, fa un parell de setmanes, el meu últim post sobre la droga en la tele i esclatar automàticament tota la polèmica de les marionetes franceses que es dediquen a fer burla d'una cosa tan seriosa com són les addiccions dels nostres esportistes.

Ja, però vostè i jo sabem que tanta casualitat és impossible i que, per força, alguna relació hi ha d'haver. Crega'm, però, abans d'encetar una injusta campanya contra el seu blog favorit, que, malgrat anomenar-se aquest “volantí” “francès”, no ha sigut mai la seua intenció trair Espanya, passant-li informació vital a l'arxienenemic ultrapirenaic (si se'm permet l'expressió) o de qualsevol altra manera.

Tot apunta, per contra, una causa molt menys novel·lesca, derivada de la política d'expansió internacional d'aquest blog i les seues imprevisibles conseqüències, ja que, gràcies a un enginy informàtic de l'antic CESID que vam adquirir al Cash Converters, hem rastrejat visites fins al mateix Palau de l'Elisi. La saleta d'estar, concretament.

Hem de concloure, evidentment, o que el primer matrimoni de França no domina completament el valencià i van entendre el que no era o que van fer una lectura tendenciosa i carregada de mala fe (el que seria més trist, si cap). Perquè queda claríssim que el “Volantí”, tot i condemnar enèrgicament l'abús de la droga amb finalitats lúdiques, l'aplaudeix amb entusiasme si es fa per motius patriòtics.

El representant francés al consell de seguretat de les marionetes, una volta més, vetant una resolució de condemna.

Aquestes bromes de les marionetes no s'entenen, o millor dit, dels humans que les animen, perquè elles, pobretes, no en tenen la culpa de res. Sobretot la que encarna el nostre heroi ciclista, actual centre de la polèmica, que abans representava el futbolista Raúl i que, per tant, ja prou ha patit.

De les diferents anàlisis que han fet tots els mitjans especialitzats (des de Los Manolos fins als Supersingles de la Campos, com li ho conte), es desprèn que la raó de tanta injúria ha sigut l’enveja, però no una enveja sana i espanyola, com la que pot albergar vostè vers un Cristiano Ronaldo o una Yola Berrocal, sinó una d’un tipus prou més roín, que els francesos ens guarden, aproximadament, des que Curro Jiménez i la Pantoja (qui, si no recordem malament, doblava l’Algarrobo en les escenes violentes i musicals) els van treure a base d’hòsties de la Península.

Per això, i sense poder aguantar-se fins el 2 de maig, el poble ha eixit al carrer en defensa dels seus ídols esportius, deixant-se a casa el sentit de l'humor, però sempre guiat pels seus líders polítics, econòmics i empresarials, que no han dubtat d’encapçalar les mobilitzacions, potser perquè temen ser ells els següents a alçar sospites. Perquè, com si no s’explicaria eixe rendiment increïble, eixe fabulós percentatge d’encert en les decisions o eixe carisma sobrehumà? Tanta excel·lència ens fa volar la imaginació...

Fins i tot ja hi ha rumors d'un ambiciós projecte que consistiria a reclutar un “TeamAmerica” espanyol, és a dir, un fabulós “Team Hispania”, que reuniria les nostres marionetes més senyeres, per a una operació de càstig tipus Perejil. Imagine's vostè: Macario, Rockefeller, Doña Rogelia, Urdaci o Monchito, que seria el guapet. Ens consta que ja s'han fet telefonades.

De molts artistes, en canvi, res n’hem sabut. No de tots, per suposat, perquè estem segurs (sense haver tingut estómac de comprovar-ho) que un Bisbal o un Alejandro Magno, sent ells de la manera que són, alguna cosa graciosa hauran tuitejat (graciosa, volem dir, per a nosaltres, perquè estes personalitats es posen com una fúria, cada volta que algú els troba la gràcia a les seues ocurrències). I tampoc descartem que encara ens sorprenguen amb una cançó de protesta i xenofòbia que rebente totes les llistes de descàrregues legals. A més, sense eixir del món de l'humor, un mestre com és Jaimito Borromeo, alguna cosa podem confirmar que ha dit. Però on està la Bardem? No tinga vostè cap dubte, si el tenista i el ciclista hagueren sigut russos, ja estaria donant la tabarra.

Però, per a ocurrències, la que més ens ha cridat l’atenció ha sigut la del molt espanyol equip de futbol del Sevilla (presidit per un dirigent de Fuerza Nueva, recentment condemnat a 7 anys i mig de presó per corrupteles vàries), els futbolistes del qual, en el partit de l’altre dia, van lluir en les seues samarretes el sorprenent lema “liberté, égalité... superioridad!”. Demostrant que, només en substituir eixa mariconà de la “fraternité” per una paraula més nostra, podem transformar una màxima democràtica en un implacable eslògan totalitari. I tant més efectiu si eixe “superioridad”, que sona com “una bota trepitjant un rostre humà, per sempre més” (George Orwell, 1984), ni rime ni pegue ni tinga gràcia ni res, perquè així queda més irracional. Com quan el populatxo joiós va saludar el regrés de l’absolutista Ferran VII, al crit de “¡vivan las caenas!”, perquè venia a alliberar-los de totes aquelles idees democràtiques que els havien dut els gavatxos i que tant els marejaven.

Amb el tema del doping, ja per a acabar, queda molta cosa per fer. Nosaltres encara estem esperant un concert homenatge, un poliesportiu, una regidoria, una narcosala o una gala de José Luis Moreno, dedicats al gran Juanito Muehlegg, el millor esportista espanyol que recorden els nostres hiverns.

Aquell partit el van perdre, però en el futur estes camisetes seran la moda.