Alguna cosa olora a podrit a... Sri Lanka.

“Necesito irme lejos, lejos de aquí”. Arriba un moment en la vida de tot artista, en què, desprès d'haver-se vist obligat a ensenyar el cul a canvi d'un gin tònic o a posar catxondes a octogenàries per un danone, l'artista necessita anar-se'n ben lluny (en realitat, qui no necessitava que ho fera?).

El nou anunci de la promesa del cinema espanyol ens il·lustra un cas, però, molt més comú del que podríem suposar: el de la necessitat que, en un moment donat, a molta gent sensible li arriba de viatjar a algun país emergent, a la recerca de noves experiències sensorials, principalment de classe sexual, subclasse comercial, amb la lloable intenció de trobar-se a si mateix (que no és el que vostè, persona espiritualment nul·la, entén erròniament per cascar-se-la a casa com un mico).

Una aventura que ja en si mateixa seria meravellosa, però que la màgia de la publicitat enriqueix, enfrontant l'heroi a un “encara més difícil”: fer-ho sense pagar. Repte homèric, fins i tot, per a un semental de la gran pantalla com aquest, qui, no obstant, i en la millor tradició dels clàssics de l'antiguitat, es fa mereixedor de l'ajuda dels déus, en forma d'elixir màgic amb propietats afrodisíaques.

Abans d'obrir els alerons, el pont estava replet.

No és la vocació d'aquest blog, convertir-se en altaveu de remeis miraculosos, que es nodreixen de les senzilles supersticions de la bona gent, per a estendre el seu mercat, malgrat la seua dubtosa eficàcia. Però ha de reconèixer vostè que, el fet que no tinga res millor a fer que llegir aquestes línies, revela una vida social que demana a crits solucions desesperades. A més, tot s'ha de dir, no recordem que, fins ara, cap cosa que s'haja vist a una publicitat no haja resultat una veritat com un temple, si més no.

Per això, i en coherència amb la trajectòria de servei públic d'aquest blog, hem analitzat la composició d'aquesta fabulosa poció amorosa, perquè vostè barrege els ingredients confortablement a casa seua i, així, d'ara en avant, els únics vòmits que vostè haja d'esquivar a la disco, estiguen provocats per la beguda barata o, depèn del grau de temeritat que vostè manifeste, per la típica agitació estomacal produïda per la llavor que, gràcies a l'amor, acaba germinant.

“Necesito irme... le... jía... ¡Jopeta, ya se me borró la chuleta!”.

Malauradament, el pressupost del Volantí no ens arriba per a procurar-nos ni una ampolleta de mostra del Viaje a Ceylán en el top manta, ni un Quimi-Cefa, amb què poder analitzar el seu fenomenal contingut. Així que, per a confeccionar el nostre “genèric”, hem hagut de recórrer a l'única informació fiable de què disposàvem: aquella, de tota confiança, que sempre ens proporciona la publicitat.

El primer que queda palès en les imatges, és que es tracta d'una d'eixes fragàncies que imprimeixen caràcter, un retorn a aquells efluvis extrems (tipus Brummel, Varon Dandy o Sex Panther), tant del gust del cavaller del passat, que, fins i tot, s'imposa a la riquesa i potència aromàtica exhalada per un paquiderm, qui, fent servir tots els modals que una bèstia com ell ha pogut aprendre a la jungla, es veu obligat a suggerir-li imperiosament una dutxa, al nostre intrèpid aventurer.

Il·legal en nou països. Nou oportunitats de mercat per a “Viaje a Ceylan”.

Afortunadament per a ell, i llevat d'algun fenomen aberrant que tots hem conegut, l'humà comú no ha sigut agraciat amb un aparell olfactiu tan voluminós ni refinat. I així, com feia aquell gas zombificador de Planet Terror, el núvol d'amor que envolta el nostre galant, aviat pertorba el sentit, primer, d'un senyor qui, al típic local d'ambient del Tercer Món, no pot contenir l'impuls de palpar-li el muscle i, tot seguit, d'una dona, amb qui pràcticament s'ho fa enmig del carrer i qui ens dóna la pista definitiva del secret que amaga Viaje a Ceylán, en dir: “puede que me gustes o, tal vez, puede que no”.

Desprès de moltes proves de laboratori, amb el sacrifici d'uns quants valerosos conills d'Índies, hem trobat una olor que s'adequa perfectament a aquesta ambivalència expressada, una aroma que a tots en secret ens fascina, però de què la majoria renega en públic, aquella que, amb més o menys freqüència i discreció, produeix la flora intestinal de tots nosaltres. És per això que ens atrevim a afirmar que l'element principal de Viaje a Ceylán, l'ingredient que defineix el seu estil inconfusible no pot ser un altre que: “pet d'Eduardo Noriega”. Pot apostar que és la primera colònia amb bombolles.

Per fi, el secret dels més famosos amants, a l'abast de gent com vostè.    

Els famosos salven el planeta.

Quanta felicitat ens ha dut la victòria de la Roja al front oriental i quanta diversió ens han proporcionat les ocurrències d'eixe ésser idiosincràtic conegut com Pepe Reina.

Triomfs com aquest, així com el del President Rajoy contra l'Electricista (el supermalvat gallec que tan astutament ens havia usurpat el fonamental Còdex Calixtí), quasi ens fan oblidar totes les tristes humiliacions a què són sotmesos quotidianament els nostres líders als fòrums internacionals.

Pepe Reina, sempre envoltat dels seus entranyables guinyols (reincidint en el clàssic acudit del consum de les substàncies). 

Però no creguem que els nostres superherois són importants només pels seus èxits professionals o econòmics. El seu paper beneficiós per a la societat va molt més enllà, com vostè ja sap. Des de la moda, fins al pensament, passant pels gustos musicals, aquestes persones superiors influeixen decisivament en tots els estrats socials inferiors, fins a arribar al de vostè.

En tal punt de les coses estem, que ja ens costa molt diferenciar-los, quan posem la tele, d'un d'aquests criminals juvenils, que tanta popularitat han assolit i tan a la moda van. I ja no sabem si, aquell que veem, entra al jutjat o si ix de l'entrenament, si va a un acte benèfic o si ve del prostíbul.

Però no són els xavals del lumpenproletariat els únics que han vist en la casta dominant el seu exemple vital. Un col·lectiu tan respectat per vostè com el gafapasta, sempre àvid d'utilitzar el iPhone per a fer el bé, n'és un bon exemple, per bé que el seus models de conducta acostumen a trobar-se en àmbits intel·lectualment no tan subterranis com el futbolístic.

Recentment n'hem obtingut la prova, gràcies a l'anunci en què un conegudíssim basquetbolista, acabat de dinar en un restaurant dels moderns,s'emporta les sobres a casa (tot i que hem de prendre com a pura llicència poètica que un cos de les considerables dimensions de què estem parlant, no puga acabar-se les minúscules racions que caracteritzen aquesta mena d'establiments avantguardistes, per molta ceba caramel·litzada o reducció de Pedro Ximénez que hi hagen abocat). I com és impossible que un gest tan solidari puga passar desapercebut en un espai on hi ha més iPhones que dits grossos, comença una cadena vertiginosa en la xarxa, que acabarà salvant de la mort un bebè foca a l'Àrtic.

Després de la 0,0, esperem ara impacients la versió del spot per a la San Miguel normal, en què Xabi Alonso demane portar-se a casa tota la beguda que haja sobrat en la bodega.

Però si parlem de salvar el planeta amb xicotets gestos quotidians, tots som uns nouvinguts, al costat de Macaco, qui, sempre en constant evolució conceptual, decideix ara compaginar la seua especialitat (les sintonies d'anuncis de companyies telefòniques) amb la branca (desconcertant) de la depilació masculina: una sola voz... tu corasón... todos unidos al loving love freedom moving to the world no frontiers, etc... I tant se val si no he sentit bé la lletra, perquè l'important és que he captat el missatge.

Batucada, capoeira, depilació i Macaco: tots els mals del món, per fi reunits en el seu televisor.

El veí que olia a formatge.

Fora ja tanta modèstia! És hora d'admetre-ho: Espanya està de moda en Europa. Cada volta que creua la frontera una càmera d'Españoles de otro mundo, troba un espanyol triomfant i pegant-se la gran vida, ja siga com a artista, diplomàtic, aristòcrata, fallera o ajudant de Santa Claus a Lapònia, d'on ens plouen les ofertes laborals. I tots deixant el pavelló ben amunt, tant en l'esfera professional com en la personal, on la seua carismàtica forma d'actuar conquerix àdhuc el cor del xenòfob europeu mitjà.

Tanta és la popularitat que han assolit aquests nous ambaixadors de la Hispanitat i tant el fervor que desperten entre els seus compatriotes, que fins i tot han arribat a protagonitzar un anunci de formatges.

Si el seu ordinador no té el Youtube o si és vostè dels que els agrada més el llibre que la pel·lícula, li podem fer un resum:

¡Ojalá fuera bastarda!

Una família espanyola viu modestament a un àtic a París amb vistes a la famosa torre. El pare li anuncia a la filla el retard de sa mare (segurament, una executiva d'èxit amb l'agenda carregada de reunions amb empresaris francesos de talla mundial; un distés petit-déjeuner amb Monsieur Afflelou un matí, un repas d'affaire amb Georgie Dann l'endemà) i tot seguit s'afluixa el nuc de la corbata, decidit a fer ell mateix el sopar.

La xiqueta, com si son pare fos un llibre llançat en la Retreta, l'ignora i, cap a un altre costat, lamenta en veu alta que el seu progenitor siga un negat, referint-se a ell en tercera persona: “¡jooo, papá siempre hace lo mismo!”, el que ens fa suposar que, a banda de guanyar i treballar menys que la seua dóna i ser una vergonya per a la família, papà es dedica a una professió on la creativitat és accessòria o totalment innecessària, com seria, per exemple, la publicitat.

El veí xafarder.

I és ací quan entra en joc Fransuà, el típic veí que sempre clava el nas on no el demanen i amb qui, es nota, a la xiqueta li encantaria que abandonara sa mare a son pare, perquè, encara que Fransuà posseïsca els atributs inconfusibles de l'homosexual, ella ja sap que, tractant-se d'un francès, la frontera no està tan clara.

Fransuà, a qui la xiqueta admira com una barreja d'Alain Afflelou i Amélie Poulain i que és un compendi amb bufanda dels tòpics gavatxos més aterradors (una espècie de mascota extraoficial de París... potser així és com es paga l'àtic), proposa compartir amb ells un sopar “de picoteo”. Per si no ho sabia, allò que es prepara vostè quan, aixafat per la misèria econòmica, higiènica i moral, obri la nevera i només troba la meitat d'un pot de paté mig florit, un Caserío rosegat, una rata morta i una xeringa gastada, allò que acaba sopant vostè dia sí, dia també, allò, si vostè porta bufanda, és un sopar “de picoteo”.

¡Yogurazo! Fins i tot algú com E. Noriega, provoca menys rebuig a l'estranger.   

Otra vez tú... LOSER.

Potser a estes altures, vostè ja haurà notat que el "delisisoso queso hecho cgema", que diria amb molta naturalitat Fransuà, no és l'únic que ol a este àtic. Perquè tothom sap que, l'estranger, no és el caràcter acollidor i generós, de què fan gala els habitants de la nostra pell de bou, els quals, si els ve un xiquet afroamericà a la seua població, perquè se senta com a casa, són capaços de muntar-li una cistella de basquetbol, un gueto i un parell de tirotejos setmanals al cole. Però vaja-se'n vostè a Lapònia i espere assegut que li planten a vostè una plaça de bous! Veu ara la diferència?

És evident, en conseqüència, que l'aparentment altruista invitació de Fransuà és en realitat interessada. Evidència que es confirma quan arriba la mare i Fransuà li tira la culpa del “picoteo” al seu marit, qui assenteix com un babau, sense adonar-se'n que eixa nit tornarà a dormir al sofà.

L'esforç és cultura.

Vivim temps meravellosos per a la cultura, els nostres líders empresarials i espirituals (que, per si no se n'havia adonat, són la mateixa cosa), que fa no res pensaven que això era una mania pròpia d'indignats i de ganduls o, en el millor dels casos, una oportunitat per a fabuloses martingales urbanístiques, ara no poden treure's la paraula “cultura” de la boca.

Però que no s'estenga el pànic, que els mercats, per favor, es tranquil·litzen, perquè no és que els nostres estimats oligarques s'hagen proposat ara treure de la indigència un titellaire o vaja vostè a trobar-se'ls pel carrer, oferint-li poemes improvisats a canvi d'uns quants cèntims. No. El que sembla és que han descobert (ja siga per ells mateixos o gràcies a la iniciativa d'un dinàmic stager, d'un spin doctor, d'un personal advisor, d'un becari fashionista o d'una caterva de coolhunters famolencs), que la paraula en qüestió, tan inútil i menyspreable en principi, només afegint-li el complement “de l'esforç”, quedava molt més aprofitable i avantguardista, en termes de lluita contra el dèficit públic i el malbaratament salarial.

Perquè no és el mateix, estètica i moralment, que a vostè li diguen que a partir d'ara treballarà com un xino, perquè el país assolisca les noves exigències de productivitat, que el popular magnat de la xarxa d'economats valencians li prometa a vostè enriquir-lo amb la saviesa i els costums d'una cultura mil·lenària i que, a més, no tinga previst cobrar-li pel favor. I tot això, sense deixar vostè de ser molt espanyol, a pesar del que diga la seua nòmina (que, per a fer-li memòria patriòtica, ja estarà Hisenda, a canvi d'un no res).

Ara la cultura també et fa lliure.

Amb tanta força ha calat aquest nou missatge entre la ciutadania, que s'ha arribat a manifestar, fins i tot, en un àmbit tan allunyat des de sempre al de la cultura, com puga ser-ho el de l'educació. Vostè ja se n'haurà adonat, perquè ho haurà vist per la tele (un altre àmbit, tot siga dit, totalment aliè a qualsevol dels altres dos, però on sempre es veuen coses molt rares).

Una típica setmana cultural d'un IES qualsevol.

Així, si un marcià o un selenita vingués al planeta de vostè i mostrara un cert interès, purament científic, per les raons que han dut el nostre preciós món blau al desastre i a la infàmia actuals, i sempre que dita informació no hagués pogut ser obtinguda amb el mètode acostumat de la sonda rectal, el nostre consell seria acudir immediatament al segon millor registre que hi ha de la realitat social de cada moment històric, després de l'anus de vostè: la publicitat televisiva.

Si hem d'escollir un anunci que simbolitze el sistema educatiu del passat i la societat que el va fer possible, la del relaxament acadèmic i moral, no hi trobarem un altre tan representatiu com el de les beques “Robertus” de Fanta. En el despreocupat règim de ZP, tots ho recordem, si eres un “beta tester”, un “personal shopper” titulat o un “fotògraf 2.0”, estaves força ben mirat i a ningú li importava si el teu diploma era de taronja o de llimona, sempre que no fora zero.

Però hui dia, com si es treu vostè una etiqueta d'Anís del Mono, perquè desprès de tant de “pasarlo teta”, ha arribat l'hora de fer acte de contrició i pagar pels abominables pecats de cadascú, que tant han afligit els nostres pacients oligarques i els seus indefensos mercats. Afortunadament, com tots hem après meravellats, gràcies a notícies que s'escampen últimament com la pólvora, sempre podrem comptar amb els bancs i les caixes, perquè ens treguen les castanyes del foc. L'últim anunci del banc de Santander, ens posa al corrent d'un d'aquests miraculosos episodis de superació personal i beneficència 2.0.

És la història de Nerea, una jove del nord d'Espanya, però molt apolítica, sana, treballadora i familiar, que es passa la vida esforçant-se i mirant a l'horitzó (mentres sonen “Los chicos del coro” de fons), però no perquè crega haver vist el Costa Concòrdia fent esses acostant-se a saludar, sinó amb la intenció de compondre una al·legoria vivent carregada de significats. A còpia de cultura (però la de l'esforç, la de profit) i un bitllet d'autobús, Nerea aconsegueix arribar a la universitat, per a cursar unes empresarials, passant de xics i botellons, fins a entrar de becària en una PYME, gràcies a la proverbial caritat del Sr. Botín, decidit ara a explorar l'incipient negoci del tràfic d'esclaus.

Fins ací, la típica història condemnada al fracàs. Si no fos perquè, finalment, fa un gir inesperat i acaba amb la Nerea muntant una multinacional d'import/export d'escopinyes i de clòtxines, al natural i en escabetx. De com va passar Nerea, en un tancar i obrir d'ulls, de posar els cafés i fer fotocòpies a emprenedora d'èxit, no en tenim ni la més remota idea. Potser són els primers efectes de la prodigiosa reforma laboral, potser va ajudar el mateix potentat muntanyès, no amb la concessió d'un crèdit, que ens estranyaria, sinó amb una partida especialment dòcil de serfs. O potser es tracta només d'una llicència poètica, com quan li van col·locar a vostè aquelles participacions preferents. La cultura era açò.  

La cultura i l'esforç: una relació que ja ve de lluny.

Espanya sota l'atac de les marionetes.

Anomene-ho casualitat, amic lector, però va ser escriure, fa un parell de setmanes, el meu últim post sobre la droga en la tele i esclatar automàticament tota la polèmica de les marionetes franceses que es dediquen a fer burla d'una cosa tan seriosa com són les addiccions dels nostres esportistes.

Ja, però vostè i jo sabem que tanta casualitat és impossible i que, per força, alguna relació hi ha d'haver. Crega'm, però, abans d'encetar una injusta campanya contra el seu blog favorit, que, malgrat anomenar-se aquest “volantí” “francès”, no ha sigut mai la seua intenció trair Espanya, passant-li informació vital a l'arxienenemic ultrapirenaic (si se'm permet l'expressió) o de qualsevol altra manera.

Tot apunta, per contra, una causa molt menys novel·lesca, derivada de la política d'expansió internacional d'aquest blog i les seues imprevisibles conseqüències, ja que, gràcies a un enginy informàtic de l'antic CESID que vam adquirir al Cash Converters, hem rastrejat visites fins al mateix Palau de l'Elisi. La saleta d'estar, concretament.

Hem de concloure, evidentment, o que el primer matrimoni de França no domina completament el valencià i van entendre el que no era o que van fer una lectura tendenciosa i carregada de mala fe (el que seria més trist, si cap). Perquè queda claríssim que el “Volantí”, tot i condemnar enèrgicament l'abús de la droga amb finalitats lúdiques, l'aplaudeix amb entusiasme si es fa per motius patriòtics.

El representant francés al consell de seguretat de les marionetes, una volta més, vetant una resolució de condemna.

Aquestes bromes de les marionetes no s'entenen, o millor dit, dels humans que les animen, perquè elles, pobretes, no en tenen la culpa de res. Sobretot la que encarna el nostre heroi ciclista, actual centre de la polèmica, que abans representava el futbolista Raúl i que, per tant, ja prou ha patit.

De les diferents anàlisis que han fet tots els mitjans especialitzats (des de Los Manolos fins als Supersingles de la Campos, com li ho conte), es desprèn que la raó de tanta injúria ha sigut l’enveja, però no una enveja sana i espanyola, com la que pot albergar vostè vers un Cristiano Ronaldo o una Yola Berrocal, sinó una d’un tipus prou més roín, que els francesos ens guarden, aproximadament, des que Curro Jiménez i la Pantoja (qui, si no recordem malament, doblava l’Algarrobo en les escenes violentes i musicals) els van treure a base d’hòsties de la Península.

Per això, i sense poder aguantar-se fins el 2 de maig, el poble ha eixit al carrer en defensa dels seus ídols esportius, deixant-se a casa el sentit de l'humor, però sempre guiat pels seus líders polítics, econòmics i empresarials, que no han dubtat d’encapçalar les mobilitzacions, potser perquè temen ser ells els següents a alçar sospites. Perquè, com si no s’explicaria eixe rendiment increïble, eixe fabulós percentatge d’encert en les decisions o eixe carisma sobrehumà? Tanta excel·lència ens fa volar la imaginació...

Fins i tot ja hi ha rumors d'un ambiciós projecte que consistiria a reclutar un “TeamAmerica” espanyol, és a dir, un fabulós “Team Hispania”, que reuniria les nostres marionetes més senyeres, per a una operació de càstig tipus Perejil. Imagine's vostè: Macario, Rockefeller, Doña Rogelia, Urdaci o Monchito, que seria el guapet. Ens consta que ja s'han fet telefonades.

De molts artistes, en canvi, res n’hem sabut. No de tots, per suposat, perquè estem segurs (sense haver tingut estómac de comprovar-ho) que un Bisbal o un Alejandro Magno, sent ells de la manera que són, alguna cosa graciosa hauran tuitejat (graciosa, volem dir, per a nosaltres, perquè estes personalitats es posen com una fúria, cada volta que algú els troba la gràcia a les seues ocurrències). I tampoc descartem que encara ens sorprenguen amb una cançó de protesta i xenofòbia que rebente totes les llistes de descàrregues legals. A més, sense eixir del món de l'humor, un mestre com és Jaimito Borromeo, alguna cosa podem confirmar que ha dit. Però on està la Bardem? No tinga vostè cap dubte, si el tenista i el ciclista hagueren sigut russos, ja estaria donant la tabarra.

Però, per a ocurrències, la que més ens ha cridat l’atenció ha sigut la del molt espanyol equip de futbol del Sevilla (presidit per un dirigent de Fuerza Nueva, recentment condemnat a 7 anys i mig de presó per corrupteles vàries), els futbolistes del qual, en el partit de l’altre dia, van lluir en les seues samarretes el sorprenent lema “liberté, égalité... superioridad!”. Demostrant que, només en substituir eixa mariconà de la “fraternité” per una paraula més nostra, podem transformar una màxima democràtica en un implacable eslògan totalitari. I tant més efectiu si eixe “superioridad”, que sona com “una bota trepitjant un rostre humà, per sempre més” (George Orwell, 1984), ni rime ni pegue ni tinga gràcia ni res, perquè així queda més irracional. Com quan el populatxo joiós va saludar el regrés de l’absolutista Ferran VII, al crit de “¡vivan las caenas!”, perquè venia a alliberar-los de totes aquelles idees democràtiques que els havien dut els gavatxos i que tant els marejaven.

Amb el tema del doping, ja per a acabar, queda molta cosa per fer. Nosaltres encara estem esperant un concert homenatge, un poliesportiu, una regidoria, una narcosala o una gala de José Luis Moreno, dedicats al gran Juanito Muehlegg, el millor esportista espanyol que recorden els nostres hiverns.

Aquell partit el van perdre, però en el futur estes camisetes seran la moda.

La droga i la tele.

Amic lector, el post de hui tracta d’un problema molt trist que ens afecta a tots, en tant que societat: la droga en la televisió.

A diferència d’altres blogs, no està en l’esperit d’aquest crear alarma social, si no és absolutament necessari, però és una realitat que, d'un temps ençà, s’ha constatat una utilització subtil, però cada volta més freqüent, de l’element estupefaent, per a fer publicitat de tot tipus de productes comercials, aprofitant l’enorme popularitat que ha assolit aquest tipus de substàncies lúdiques entre grans i xicotets.

Tot i que no parlem d’un fenomen absolutament nou, diverses fonts consultades afirmen que mai s’havia manifestat amb tanta vehemència com ara, encara que alguns vulguen trobar en el passat exemples profundament inexactes, com aquell episodi de la “droja” en el colacao, que tant va promoure la demanda nacional de cacau en pols, però que no hem de prendre erròniament per la creació d’un artista publicitari modern, sinó per un succés particularment greu de l’Espanya negra, produït en temps molt anteriors al descobriment de la publicitat viral.

Encara hui no sabem si l'eriçó rosa era real o fantàstic efecte secundari dels entrepans que circulaven pel barri. La recepta dels quals, es diu, la jove Ruth es va endur cap a casa.   

Qui haja vist el darrer anunci dels pegats de nicotina comprendrà la diferència. Aquell que mostra un atractiu pare de família que compatibilitza el tractament de la seua addicció amb la realització quotidiana de les seues activitats, sense que ni les convulses exclamacions que emet en públic (“¡una hora sin fumar! ¡pim, pam, toma lacasitos!”), a causa de les sobtades pujades d’ànim que els meravellosos pegats li provoquen, puguen apartar-lo de l’èxit social i professional, mentres el seu entorn humà està encantat d’haver descobert, en l’antic malalt terminal, la persona tan carismàtica que s’amagava sota tot aquell fum pestilent.

I molt prop de nosaltres, però sense eixir del món de la publicitat, tenim una mostra ben extrema del que expliquem, en els servicis informatius de Canal 9, als presentadors masculins dels quals, encara que d'ideologia molt saludable, els vesteixen i els pentinen com si foren uns d'eixos taurons de les finances amb moltíssimes aspiracions. Un look que igual combina amb l'anunci d'un gran esdeveniment, com d'una modesta retallada.

Ja ningú se'n recorda de Juanito, però és la farmàcia que més gloriosos esdeveniments ha ofrenat a Espanya, juntament amb la de la senyora de Camps.

Però quan més evident es fa l'amenaça, és quan ataca els més innocents. És el cas del nou spot dels patés, que pretén seduir els pares, amb l'himne que la seua generació identificava amb moltes hores de diversió supervitaminada, que tan vàlid ha demostrat ser per a vendre't tant llaunes de paté, com de tonyina. L'important és què la primera siga gratis.

Però, tot s'ha de dir (i és una simple opinió d'aquest blog que encara ningú s'ha atrevit a desmentir), els acompanyants fidels dels xiquets en el mitjà audiovisual, sempre han sigut els estupefaents, que els serien subministrats com si foren llepolies. Prove, si no, a gravar en vídeo domèstic o fer-los una foto al seus nets, en un moment que els trobe sobris. En el millor dels casos, si aconsegueix captar alguna imatge d'ells, el resultat serà tan avorrit com mancat d'interès.  

Tres referents de la moda i la cultura. Però, a eixes hores, ells ja ni se'n recordaven.

Edarling i Meetic i viceversa.

Com segurament vostè ja haurà llegit en algun altre lloc, el món avança una barbaritat, els temps canvien i, amb ells, la manera de relacionar-se els éssers humans (els que poden).

De la nit al matí, les formes més romàntiques d'apariament, com els anuncis de contactes en la premsa o les populars rotondes, han deixat lloc a solucions més impersonals i suposadament efectives, com les que ens proporcionen les agències matrimonials on-line que s’anuncien per la tele.

Vostè, que durant la seua encara curta i, no obstant, rica experiència vital, s’haurà dut més d’una decepció i algun que altre ensurt, a causa del típic malentès amb conceptes delicats com “travesti”, “universitària” o, què sé jo, “merina”, vostè, diem, veurà en estos nous emprenedors una senyal de progrés, un anunci del futur que vindrà.

Nosaltres, que ho hem consultat amb Sandro Rey, i que vam gaudir (mentres apreníem) amb les lectures obligatòries del BUP, no veem en tot açò poc més que una actualització moderna del tradicional ofici de l'alcavota, que tant ha fet per la preservació de la raça celtibèrica i que, mitjançant aquestes celestines de nova generació, tant més hi continuarà fent.

La típica japonesa universitària. No s’ho pense més i agrege-la al seu Badoo.

La llista de proveïdors de serveis amorosos que hem pogut veure anunciats en la tele és extensa, però a banda de la inquietant obsessió de “Meetic” per emparellar entre sí fenomenals exemplars de faccions nòrdiques (si eixos dos es diuen Sonia i Vicente, Leni Riefenstahl va gravar el Congrés de Suresnes), el que més ens ha cridat l'atenció, són els spots de “eDarling”, potser perquè, gràcies a ells, hem pogut accedir al selecte món dels “solters exigents”.

"Y ahora por qué me río? - Porque te recuerdo a Charlot".

Així, mentres l'advocada Marta (a qui imaginem lluitant per la justícia en Legalitas o treballant per a un bufet, si més no, tan respectable com el de Saul Goodman), busca un cavaller amb classe i segur d'ell mateix, la psicòloga Lucia, en canvi, valora més la intel·ligència i l'educació. Però ells no es conformen amb menys i a Fernando, enginyer de professió, li van les dones divertides i amb personalitat i el Dr. Javier (a qui visualitzem doctorant-se gràcies una beca Robertus de Fanta), la prefereix culta i amb sentit de l'humor, perquè li conte acudits mentres li fa una cubana al vàter de la biblioteca.

Ignorem si desprès, per a la recerca, es fa servir l’algoritme de “Google” o el de “Mujeres y Hombres y Viceversa”, però com vostè comprendrà, aquestes són qualitats fantàstiques que reunirien només uns quants escollits en tot el planeta, triomfadors en els negocis i en la vida quotidiana com Iñaqui Urdangarín, el gordo de Megaupload o Rita Barberà (qui ens agrada molt per a Marta, per allò de la classe i l’elegància, però també perquè Marta és advocada).

Vostè, però, que ni té classe ni intel·ligència ni, molt menys, sentit de l'humor, però sí que li vindria de gust fer-se un “eDarling” molt porc amb una tia o un tio tan bo com aquests dels anuncis, pot apuntar-s’hi amb tranquil·litat, perquè, a la seua manera, vostè també és un “solter exigent”.

Rafael. Profesión: comunicador. Personalidad: Notable; Inteligencia emocional: Sobresaliente; Cultura: Bien. Busca: unas prótesis PIP con mucha vida interior.

La spanish revolution... dels preus!

Segur que vostè encara se’n recorda: tots ens vam emocionar amb els acampats de les places, vam riure amb els eslògans, vam patir les batucades, vam flipar amb el fals pijoflauta d’Intereconomía, vam gaudir amb les espectaculars imatges de la massacre de Plaça Catalunya…

El que potser fins ara ens va passar desapercebut a tots els qui contemplàvem aquells esdeveniments amb innocent esperit amateur, és què des d'algun obscur monitor, algú no parava d’observar-ho tot amb ulls analítics. I és així com, passats uns quants mesos, comencen a sorgir els fruits de tota aquella escrutadora observació, que com a continuació veurem, no són sinó la mostra palpable que els esquadrons assassins de Mossos, tan útils en el passat, actualment només aprofiten per al pur entreteniment televisiu i com a pinso “Parrot Chow” del seu tertulià radiofònic.

Perquè, com Kevin Bacon en la bonica preqüela dels X-Men (diuen que tot era ficció, però des d’ací estem segurs que allò tenia molt d’autobiogràfic), els supervillans de nova generació es caracteritzen per absorbir l’energia dels atacs que reben, per a després aprofitar-la com més els convinga. I com a supercriminals s'han d'entendre tant superpersones físiques com jurídiques, és a dir, i per donar només alguns exemples: l'Exèrcit de la Cinta Vermella, SPECTRE, KAOS, SGAE o Telefònica.

Així, el nou anunci de Telefònica ens revela que les tarifes dels mòbils no les decideixen quatre potentats panxuts, entre fum de Montecristos i glopets de Napoleon, durant la sobretaula d’un dels exclusius saraus del Club Bilderberg, en una Vil·la Certosa o en un Palau de l'Almudaina. Això potser seria abans. I si vostè pensa que la situació continua sent aquesta, serà perquè encara no ha “desaprés”, com li venen recomanant tots aquells il·luminats del compte taronja, que sembla que acaben de passar per una situació paranormal o que hagen sigut abduïts o que venen de consumir, del que ja sabem que hi ha als països aquells dels comptes taronges.

Perquè el que vostè paga cada mes, ara sabem, és acordat democràticament en un d’eixos comitès d’indignats que ningú va arribar a prendre’s seriosament en el seu moment. I ara, mira. Estava el de macroeconomia, el de l'habitatge, el d’ensaladilles i, pel que es veu, el de “me lo quitan de las manos”, on com veiem, tots estàvem presents, a través dels nostres representants: els jovens, els vells, les mares, els tontos, els grossos, els gais, els llatins, etc. I tots ells i molts més, manipulats, com sempre acaba passant, pel barbut encantador de torn. Raó definitiva per què vostè no va poder creure's en el seu moment aquestes performances populars, tot i la indubtable oportunitat de les seues reivindicacions, el menyspreu profund que li inspiren els qui realment mai les atendran i el dramatisme general de la situació.

Tan convençut en pot estar de tot açò, que li podem afirmar que, si vostè paga un sol duro per les seues telefonades, és perquè el de la barba estava untat amb un iPhone dels penúltims. Amb contracte, però, de Telefònica; en el pecat té la penitència.

“Vots a favor de tirar a Zaplana de Telefònica”.

Meet the Gilifigers.

Però qui són els Hilfigers? S'haurà vostè alguna volta preguntat, si se'ls ha trobat de pícnic a Sant Antoni, Jellystone o on collons vaja la gent ociosa a emprenyar i perdre el temps, un diumenge qualsevol per la vesprada.

O millor hauríem de començar per preguntar-nos què són, els Hilfigers? Són la darrera secta de moda entre les celebrities? Un sindicat gai de controladors? Potser una filà contestana més (perquè qui dimonis les coneix?).

Doncs lleve-s'ho del cap, perquè tot fa indicar que els Hilfigers són, en realitat, una família. I, si més no pel nombre, d'aquelles que faria goig veure (i recomptar) en una manifa contra el poder sodomita.

Si més no, perquè nosaltres, que som esclaus dels nostres prejudicis, no podem evitar associar una prole nombrosa i un determinat fons d'armari, amb postures ideològiques força conservadores.

I si aquest extrem finalment es confirmés, podria comptar el Sr. Rajoy, per al seu sensacional projecte de centre, amb el suport d'una gens menyspreable quantitat de paperetes, en els propers comicis de la Reconquesta. Llevat que algun Hilfiger, especialment sensible a les últimes novetats en matèria tendències polítiques, es decantés pel nou partit de centre de Cascos, el qual, segons diuen, pot ser de traca.

Don't feed the animals.

No descartem, però, fins i tot en aquestes famílies d'ordre, la presència d'algun jove rebel, enmig d'una coneguda i psicològicament problemàtica etapa, qui s'haja deixat seduir transitòriament per les ideologies de l'esquerra radical, ja siga les d'UPyD, les d'UPA Dance o aquelles de Física o Química.

Del que, francament, no sabem què pensar és de l'existència d'individus de color en aquesta bucòlica reunió familiar. En un primer moment, feia tota la impressió de tractar-se del típic xicot negre del típic fill gai, intel·ligent, sensible i guapo, tan influïts com estem per Hollywood i les seues comèdies romàntiques.

Però aquest concepte no ens quadra amb el model de família de centre liberal espanyola que tots tenim en ment (dins del qual, inequívocament hem demostrat, la Hilfiger s'inscriu). I, per bé que aquestes persones, amants de la Llibertat i la Democràcia, acostumen a tindre sempre a la boca els seus nombrosos amics gais, una cosa és dur-se'ls als pícnics, per què els gossos compartisquen amb ells les sobres, i una altra molt diferent que t'isca un fill invertit i que, a més, se l'estiga tirant un negre.

Així que, o molt equivocats estem, o la causa de l'element multiracial és la celebració del dia de “siente un pobre en su mesa”. La prova, si vostè para atenció, és que els subsaharians van vestits amb modelets de la temporada passada...

Però què sabrà vostè.

Enjoy Killer-Cola

Per cada sindicalista colombià que assassinen paramilitars pagats per la Coca-Cua^®, hi ha 11'3 artistes pop-rock-latino que ingressen en urgències amb una ampolla de 350 cl. (la gran de vidre) encallada en el cul.

Hi ha, doncs, raons per creure en un món millor, tal com ens ensenya el nou publireportatge de Coca-Cua^® amb, tot siga dit, exemples molt més dubtosos que el nostre, com aquell, segons el qual “per cada arma que es ven al món... 20 mil persones comparteixen una Coca-Cua^®”, una afirmació que, suposem pel context però no per altra cosa, deu ser força positiva i hauria d'omplir-nos d'esperança (i sí, “20 mil” ve escrit així... en fi).

Un moment refrescant (tant de bo siga el de la guitarra, que canta amb els xiquets al principi de l'anunci).

Siga o no aquest elevat nivell de vendes una bona notícia (si més no, per a algú segur que ho serà) i deixant de banda quant de pertorbador ens pareix que el tràfic mundial de cocacoles siga 20.000 voltes més gran que el d'armes (i el d'ossets de peluix 131.000 voltes més gran que el de tancs!), les xifres que Coca-Cua^® maneja, pel que fa a cocacoles compartides, ens semblen molt poc versemblants.

Qui ha vist alguna volta algú compartint una cocacola? Entre quants? És que ningú ha sentit parlar de la mononucleosi? I què en diu, de tot açò, la llei Sinde? Llevat que, amb “compartir”, es referisquen a la modalitat enunciada en el primer paràgraf. I, aleshores, la xifra se'ns faria curta.

A més, és que ara no les venen, són gratis, les cocacoles? Ens temem que, si l'anunci fóra d'un bazuca, aleshores també els seus torpedes volarien embolicats amb paper de regal.

“¿Y van a venir muchos? ¡Uf, pues no sé si habrá balas para tantos! Bueno nosotros las disparamos y Uds. se las reparten...”

Un altre punt força polèmic és el que enfrontaria científics, que fabriquen armes, contra “mamàs”, que preparen pastissos. Per què es clava la Coca-Cua^® amb la ciència? Què tenen els d'Atlanta contra els pobres “mad doctors”? Francament, trobaríem més adient aquesta comparació alternativa: “mentres el seu fill no para d'engolir pastissos de xocolata i cocacoles... milers de científics investiguen com solucionaran els greus problemes de salut que amenaçaran la seua vida en el futur”.

Xiquets, estudieu Publicitat o acabareu sent tan roïns com jo: 245 + 2 – 247 = MUERTE! Ha, ha, ha, qui és el boig ara, eh? Ha, ha, ha!

I després hi ha altres que, en opinió d'aquest humil blog, freguen l'absurd. Perquè com pot ser millor que hi existisquen més bitllets del Monopoli que de dòlar? No ho comprenem, però potser es tracte de part d'una nova i revolucionària política salarial.: la de pagar els seus treballadors amb bitllets del Monopoli i, amb aquest missatge publicitari, convèncer-los dels òptims avantatges del nou sistema retributiu.

Del que ací, però, sí que no en tenim cap dubte, és de l'error que suposa considerar beneficiós per al planeta que hi hagen 10 versions del “What a wonderful world”, per cada borsa de valors que es desploma. Sobretot si tenim en compte que una d'eixes versions és la de Pitingo!

Això no obstant, de tots és sabut que en publicitat no es poden dir mentides (ve en el codi deontològic dels artistes publicitaris) i, si hem de ser justos, el fet de relacionar armes amb cocacoles, no es una cosa tan desgavellada com en un principi li poguera a vostè semblar.

D'açò precisament tracta “El cas Coca-cola”, un interessantíssim documental emès pel programa “60 minuts” del Canal 33, el passat u de febrer (a més d'en You Tube, disponible, només fins el huit de febrer, en el mateix web del 33). De l'assassinat de centenars de sindicalistes a Colòmbia, a càrrec dels paramilitars, i de la fonamentada sospita que, darrere dels crims i de la passivitat de les autoritats locals, es troben els diners d'algunes multinacionals, entre d'altres, aquella que dóna nom al reportatge (un altre cop, els maleits bitllets del Monopoli, tacats de sang!). Una inversió que permetria aconseguir unes condicions laborals infrahumanes, però ideals de la mort.

Des d'ací recomanem fervorosament la seua immediata visualització, ja que, per cada documental com cal d'aquests, la tele vomita 300 anuncis cursis de Coca-Cua^®, tan ensucrats i nocius com el producte que anuncien.

Què se n'ha fet del vicepresident de la Coca-Cua^®? L'última volta que el van veure amb vida, anava queixant-se que li havien pagat el salari amb xapes de Fanta. Al final serà veritat allò que hi ha raons per creure en un món millor.

Santa Freud.

Molt gratament sorpresos hem quedat, com a persones humanes que som, amb el famós que protagonitza els talls publicitaris nadalencs d'enguany. No crega vostè que parlem de la bombolla Freixenet de torn ni de l'estrela cinematogràfica del passat, en busca de finançament per a un lifting, un baló gàstric, una timba de cinquet o un allargament de penis, que tant és.

No, nosaltres ens referim al popular Sigmund Freud i al nou spot, made in Bassat, que patrocina l'ONCE.

“Este hombre es Sigmund Freud, uno de los mayores intelectuales del siglo XX. En el verano de 1939 un periodista le preguntó qué era para él una persona sana, madura e integrada en la sociedad. El periodista, que esperaba un largo discurso, se quedó sorprendido con la brevedad de la respuesta: “Amigo mío, cualquier persona capaz de amar y trabajar”...”

Ignorem quina mena de periodista seria aquell, però la pregunta té tota la pinta de ser una d'eixes que en SLQH anomenen “mamporreres”, de freqüent utilització per la premsa del cor, formulada amb l'única pretensió d'aconseguir la confiança de l'entrevistat i fer-lo baixar la guàrdia, per a clavar-li tot seguit alguna de més compromesa, del tipus “què opina del robat de Jung en topless en la portada del Ciencie?”. No ens estranyaria gens ni mica que d'aquest cas es tractés.

Una altra possibilitat, que els més escèptics rebutjaran, és que la pregunta es realitzés en el context d'una d'eixes còmiques fases dels concursos de bellesa, en què els concursants han de demostrar allò de que, a pesar de tot, també posseeixen molta bellesa interior. La resposta de Freud, emotiva i senzilla, vindria a corroborar aquesta suposició, tot i que nosaltres recomanaríem, per a futurs projectes publicitaris, emprar aquella que deia que “Confucio inventó la confusión...”, la qual jutgem d'una comicitat molt superior. No obstant, a hores d'ara, encara no hem pogut demostrar que el certamen de Mr. Superjo es celebrés ja en el període d'entreguerres.

Però el que a nosaltres realment ens ha sorprès de la resposta, i molt, no ha sigut la seua extrema brevetat o el seu no menys extrem contingut, sinó la veu escollida per a pronunciar-la. La veu d'un avi savi i bondadós, una veu molt nadalenca, com la dels grans personatges ancians del Nadal, com Joseph Ratzinger, el mateix Santa Claus o les iaies fatxes que prenen l'Alcoyana (tot un cas, el d'aquestes iaies, sobre tot quan s'ajunten amb el conductor aquell que és clavat al Yoyas i comencen a pegar crits, dient no sé què d'Aznar, dels negres, de Franco i d'Intereconomia).

No sabem si aquest anunci quedarà en simple anècdota o acabarà per crear tendència, convertint el seu protagonista en un prestigiós reclam publicitari, al nivell d'un Bertín Osborne o d'una Maria Patiño. Nosaltres, per la nostra banda, és com si ja ho estiguérem veient: el zapping té els dies comptats amb un futur ple d'anuncis com aquest:

“Nou Daewoo Oedipus, amb potència de sobra per què son pare no sobrevisca a l'impacte i un ampli maleter per a amagar el cos esquarterat, gaudisca per fi amb sa mare del seu confortable seient posterior”.

  

Banca cínica.

Déu n'hi do, la tele, eixe artefacte que vostè menysprea constantment en societat, no para, en canvi, d'oferir-li informació de primera mà sobre tendències, costums rares de la gent guapa, rànquings de les ONG més cool, el trènding tòpic del dia i esdeveniments fabulosos com els que ara organitza BancaCívica.

Tanmateix, si no ha vist vostè mai cap informatiu de la Sexta (o la segona meitat, sense comptar els esports, d'un informatiu de qualsevol altra cadena), potser tot açò li vinga de nou. Perquè és en aquests moderns espais promocionals, on hui dia una persona normal, de la street, se n'assabenta d'on fan una fashion week aquell finde, i de si deixen entrar entrepans, o on aprèn els secrets dels cool-hunters, per acabar esdevenint bloguer de capçalera o guru de les xarxes socials (o comprant alguna cosa, que és finalment del que es tracta).

Y ahora, la última moda que llega desde New York: pintarse el loft con mierda de oso panda.

Com potser, en el seu dia, va fer tot un Juanjo Amorín qui, a més, i fins fa no rés, era capaç de compaginar-ho tot amb la seua tasca de professor de “Màrqueting personal on-line”, a l'acadèmia d'Operación Triunfo, de trist record. Una matèria, la del màrqueting personal, que, hem observat, molts exerceixen, sense haver-se tret realment el títol. Per a uns, intrusisme professional, per a d'altres, l'escola de la vida.

L'anunci de Banca Cívica, que va per aquesta línia, ens ofereix una representació humana, del que vindria a ser allò més trendy: senyors amb llacet, negres amb ulleres de pasta (afrogafapastes?), xineses amb barret de fantasia, skaters, rollers i algun internauta pedòfil. En realitat, quasi tothom porta ací algun tipus de barret i, d'ulleres de pasta, meravelle's vostè, n'hem comptat més que individus.

Aquest selecte grup humà, però, sembla una mica desorientat, fins el punt de fer-nos la impressió que han vingut a la performance totalment enganyats, pel que fa al contingut d'aquesta. Potser els van prometre que anaven a contemplar una exposició de pintures estranyes o que participarien en un flashmob solidari o que vindria Banksy i els donaria a tots i cada un pel cul, per fi.

No obstant les elevades expectatives, no pareixen decebuts, perquè la crua realitat simplement els propose pintar, en unes parets lluminoses, una sèrie de humanitaris suggeriments que, si finalment foren acceptats, empentarien Banca Cívica cap a un abisme garantit. Ben al contrari, els trobem entusiasmats fent d'artistes urbans, mentres sonen de fons unes psicofoníes o, almenys, una cantant que deu estar molt pàl·lida, tot siga dit, sense conèixer-la de res.

Vostè, escèptic recalcitrant, no s'imagina aquest panorama en la CAM del seu carrer, on els grafits dels habituals pensionistes tindrien un esperit força diferent, de l'estil d'un “Fora els caixers automàtics!” o “Que el de la finestreta ens done més conversa”. Però sàpia que tot aquest tarannà ja ha arribat, si no directament als bancs, sí als seus humils servidors, els partits polítics. Sobretot els d'esquerra, que són els que millor han sabut assimilar-lo, passant del materialisme històric i la lluita de classes a la beateria aconfessional i el hippisme d'anunci de Coca-Cua^®.

I, si no s'ho creu, pose la tele.

Els candidats d'UPA Dance, de la seua circumscripció electoral. De Marx i Engels a açò, en menys de 200 anys.

Luke, yo soy tu papa.

Segurament vostè encara estarà enlluernat per la sumptuosa visita que el senador Palpatine (aka Darth Sidious) ha realitzat aquests dies a un parell de populars indrets màgics espanyols, poderosos vòrtex d'energia, per on brolla tanta Força que, diuen, se t'hi posen els midiclorians de punta.

Potser vostè, com a padawan avantatjat que és, també haurà seguit puntualment tot l'espectacle en rigorós directe i, posteriorment, les conclusions dels experts més solvents de la TDT, que li hauran ajudat a formar-se una o dues opinions, més o menys tronades, sobre el fenomen, les quals haurà pogut contrastar amb les dels pobres individus, despietadament enquestats per tots els informatius de la TDT al carrer, on sempre està la notícia.

Però si no, li faig un resum: el poble sobirà es divideix entre aquells que estan a favor de sa Galàctica Majestat i els que tot el contrari.

Als primers no els falten arguments de pes, amb què reforçar la seua entusiasta posició. Des d'aquells de caire eminentment espiritual (no oblidem que la principal raó de la visita del Lord Fosc, ha sigut realitzar una sèrie d'oportunes invocacions i conjurs, molt beneficiosos per al país, per allò de la crisi), fins a aquells més orientats al guany purament econòmic (ningú oblida tampoc les fabuloses oportunitats de negoci, propiciades per l'anterior visita intergalàctica a la Ciutat de les Ciències i les Ficcions i que més d'un molt honorable emprenedor va saber aprofitar hàbilment).

"Oh, el Santo Cáliz, supongo". - "No, Santo Padre, sólo parte de un juego de café, regalo de un amiguito del alma".

I dels segons, què li vaig jo a contar, si segurament és vostè un d'ells.

La principal diferència entre aquestes dues Espanyes no es troba, però, en el que diuen, sinó en com ho diuen o, millor dit, en com ixen (han eixit i eixiran) dient-ho per la tele.

Els primers, els adeptes al Lord Sith, a banda de gaudir, en conjunt, d'un temps per a expressar-se considerablement més llarg, mostren sempre una sana aparença, una pau interior, un vestuari neutre, una actitud positiva, un sentit comú, un franc somriure i una higiene òptima. Es tracta sovint (i en un sentit temporal molt ample) de jovens i mai hem d'oblidar la predilecció que sempre ha mostrat la Força vers el jove (verbigràcia el bell Luke Skywalker, quasi acaba sent rebutjat pel picardiós mestre Yoda, qui els preferia més tendres, malgrat el risc de ser violat per aquelles innocents, encara que entremaliades, criatures, tal com sembla que va passar-li a Lord Dragó, aka Darth Dragon, en aquell tràgic i famós succeït).

Unes víctimes del "laicismo agresivo" de ZP.

Els segons, però, apareixen moltes voltes en el context d'una performance festiva-reivindicativa i, massa sovint, amb indumentària de fantasia (quan no grollerament disfressats). No poques vegades, a més, sostenen una beguda alcohòlica entre les mans i, el que és pitjor, el seu rostre i comportaments evidencien que eixa només és una petita mostra de la quantitat real que emmagatzemen al seu estómac. I no ens enganyem, són tan homosexuals com els primers (és a dir, moltíssim), però amb la diferència que fan molta gala de la seua orientació.

El que és inevitable, és que la seua posició negativa vers l'esdeveniment, els impedisca quedar en la pantalla tan simpàtics com els altres, però si un tipus cabrejat pot semblar antipàtic, no cal que li diga com semblarà un tipus cabrejat i borratxo. I si està tan borratxo que ja se li ha passat el cabreig, doncs la seua reivindicació ja té menys interès que les intervencions de Boadella en el llibre de Darth Dragon (i en qualsevol altre lloc, per què enganyar-nos).

"¿Y el Santo Padre?" - "¡Allí, escondido detrás de esa monja!".

I açò que anem dient, ve a ser el mateix en qualsevol cadena, siga de centredreta o d'interioresquerra, ja amb la intenció de desprestigiar la segona de les postures ja per donar-li suport (des d'una molt errònia interpretació de la situació), però sempre evitant acostar-se a la realitat: que la immensa majoria dels que s'oposen a aquesta visita, o simplement passen d'ella, són d'allò més corrent, de costums molt normaletes, tirant a avorrides.

Perquè a vostè li havien venut que la gent normal no existia (“normal? Però qui és normal? Eh?”), però, existisca o no, la gent normal, quan convé, ix per la tele. I ja poden haver-se berenat el seu gat o haver sigut violats per un hàmster, que, quan la gent normal diu alguna cosa per la tele, la gent anormal se la creu. 

¡Y no olviden adquirir sus "rasca y gana"!

Benvingut, ésser extraordinari!

Perquè, si alguna cosa hem après dels anuncis d'Aquarius, és que tant vostè com jo com el seu cosí adorador de Satan, pel sol fet de ser éssers humans, som extraordinaris.

L'altra cosa que hem après dels anuncis d'Aquarius és que el Camí de Sant Jaume^® està infestat d'indigents, presidiaris, odiosos publicistes gafapastes i llaunes de refresc sense bombolles, tirades per tot arreu. Un lloc inhòspit, però una imatge força reveladora: a nosaltres ens havien venut que la beguda oficial d'aquesta gent era una altra, fins al punt que un anunci similar, amb idèntics protagonistes i decorats, però de Don Simón, no ens haguera trasbalsat ni la meitat que aquest.

Fins i tot, si acceptàrem l'existència d'una nova generació de marginats “sin” o “0,0”, dubtem molt que aquest col·lectiu preferira el producte esmentat, abans que el seu equivalent Hacendado, per a regar les seues penitències.

Quin col·lectiu pecador serà redimit en la propera excursió - spot? Sens dubte, un de molt extraordinari.

Ignorem què pensarà de tot açò l'Excel·lentíssim Sr. nou Sots President de tota (sí, de tota) la Coca-Cua^® (cruel multinacional responsable d'aquesta iniciativa humanitària), però no ens estranyaria que la idea haguera sigut tota (tota) seua, vist el nivell de les que assegura haver tingut fins ara.

Personalment, preferíem (sense haver-lo pogut tractar massa, la veritat), l'anterior Excel·lentíssim Sr. Sots President (tirànic, cinquantí, despietat i molt poc enrotllat, sens dubte), a aquest “pajillero” repel·lent (qualsevol dia connectaran una mica abans amb el seu despatx i se'l trobarem cantant nadaletes). I lamentem profundament que no li donaren també a ell l'oportunitat de dirigir-se'ns, als éssers humans, per comunicar-nos les seues extraordinàries idees, com l'acomiadament d'una planta sencera d'esclaus o el suborn d'un sobirà del Tercer Món.

L'antic Sots President? O només un altre ésser humà extraordinari? Si més no, una visió desconcertant.

Siga com siga, estem segurs que l'actual Excel·lentíssim Sr. té més de farsant que de qualsevol altra cosa (llevat, potser, que d'extraordinari, com a ésser humà que és) i que, fins ara, s'ho ha estat enduent cru, mentre aportava idees ridícules. Perquè l'única que tenia una mica de sentit, l'ampolla de vidre gran (la NachoVidal®, al nostre bar de capçalera), diguen el que diguen, ja existia abans del seu nomenament, qui sap si a iniciativa de l'anterior Excel·lentíssim Sr. o fruit d'una partida defectuosa, durant l'interregne.

Que Santa és un invent de la Coca-Cua? Doncs sàpia que Sant Jaume és creació d'Aquarius.