Alguna cosa olora a podrit a... Sri Lanka.

“Necesito irme lejos, lejos de aquí”. Arriba un moment en la vida de tot artista, en què, desprès d'haver-se vist obligat a ensenyar el cul a canvi d'un gin tònic o a posar catxondes a octogenàries per un danone, l'artista necessita anar-se'n ben lluny (en realitat, qui no necessitava que ho fera?).

El nou anunci de la promesa del cinema espanyol ens il·lustra un cas, però, molt més comú del que podríem suposar: el de la necessitat que, en un moment donat, a molta gent sensible li arriba de viatjar a algun país emergent, a la recerca de noves experiències sensorials, principalment de classe sexual, subclasse comercial, amb la lloable intenció de trobar-se a si mateix (que no és el que vostè, persona espiritualment nul·la, entén erròniament per cascar-se-la a casa com un mico).

Una aventura que ja en si mateixa seria meravellosa, però que la màgia de la publicitat enriqueix, enfrontant l'heroi a un “encara més difícil”: fer-ho sense pagar. Repte homèric, fins i tot, per a un semental de la gran pantalla com aquest, qui, no obstant, i en la millor tradició dels clàssics de l'antiguitat, es fa mereixedor de l'ajuda dels déus, en forma d'elixir màgic amb propietats afrodisíaques.

Abans d'obrir els alerons, el pont estava replet.

No és la vocació d'aquest blog, convertir-se en altaveu de remeis miraculosos, que es nodreixen de les senzilles supersticions de la bona gent, per a estendre el seu mercat, malgrat la seua dubtosa eficàcia. Però ha de reconèixer vostè que, el fet que no tinga res millor a fer que llegir aquestes línies, revela una vida social que demana a crits solucions desesperades. A més, tot s'ha de dir, no recordem que, fins ara, cap cosa que s'haja vist a una publicitat no haja resultat una veritat com un temple, si més no.

Per això, i en coherència amb la trajectòria de servei públic d'aquest blog, hem analitzat la composició d'aquesta fabulosa poció amorosa, perquè vostè barrege els ingredients confortablement a casa seua i, així, d'ara en avant, els únics vòmits que vostè haja d'esquivar a la disco, estiguen provocats per la beguda barata o, depèn del grau de temeritat que vostè manifeste, per la típica agitació estomacal produïda per la llavor que, gràcies a l'amor, acaba germinant.

“Necesito irme... le... jía... ¡Jopeta, ya se me borró la chuleta!”.

Malauradament, el pressupost del Volantí no ens arriba per a procurar-nos ni una ampolleta de mostra del Viaje a Ceylán en el top manta, ni un Quimi-Cefa, amb què poder analitzar el seu fenomenal contingut. Així que, per a confeccionar el nostre “genèric”, hem hagut de recórrer a l'única informació fiable de què disposàvem: aquella, de tota confiança, que sempre ens proporciona la publicitat.

El primer que queda palès en les imatges, és que es tracta d'una d'eixes fragàncies que imprimeixen caràcter, un retorn a aquells efluvis extrems (tipus Brummel, Varon Dandy o Sex Panther), tant del gust del cavaller del passat, que, fins i tot, s'imposa a la riquesa i potència aromàtica exhalada per un paquiderm, qui, fent servir tots els modals que una bèstia com ell ha pogut aprendre a la jungla, es veu obligat a suggerir-li imperiosament una dutxa, al nostre intrèpid aventurer.

Il·legal en nou països. Nou oportunitats de mercat per a “Viaje a Ceylan”.

Afortunadament per a ell, i llevat d'algun fenomen aberrant que tots hem conegut, l'humà comú no ha sigut agraciat amb un aparell olfactiu tan voluminós ni refinat. I així, com feia aquell gas zombificador de Planet Terror, el núvol d'amor que envolta el nostre galant, aviat pertorba el sentit, primer, d'un senyor qui, al típic local d'ambient del Tercer Món, no pot contenir l'impuls de palpar-li el muscle i, tot seguit, d'una dona, amb qui pràcticament s'ho fa enmig del carrer i qui ens dóna la pista definitiva del secret que amaga Viaje a Ceylán, en dir: “puede que me gustes o, tal vez, puede que no”.

Desprès de moltes proves de laboratori, amb el sacrifici d'uns quants valerosos conills d'Índies, hem trobat una olor que s'adequa perfectament a aquesta ambivalència expressada, una aroma que a tots en secret ens fascina, però de què la majoria renega en públic, aquella que, amb més o menys freqüència i discreció, produeix la flora intestinal de tots nosaltres. És per això que ens atrevim a afirmar que l'element principal de Viaje a Ceylán, l'ingredient que defineix el seu estil inconfusible no pot ser un altre que: “pet d'Eduardo Noriega”. Pot apostar que és la primera colònia amb bombolles.

Per fi, el secret dels més famosos amants, a l'abast de gent com vostè.    

Els famosos salven el planeta.

Quanta felicitat ens ha dut la victòria de la Roja al front oriental i quanta diversió ens han proporcionat les ocurrències d'eixe ésser idiosincràtic conegut com Pepe Reina.

Triomfs com aquest, així com el del President Rajoy contra l'Electricista (el supermalvat gallec que tan astutament ens havia usurpat el fonamental Còdex Calixtí), quasi ens fan oblidar totes les tristes humiliacions a què són sotmesos quotidianament els nostres líders als fòrums internacionals.

Pepe Reina, sempre envoltat dels seus entranyables guinyols (reincidint en el clàssic acudit del consum de les substàncies). 

Però no creguem que els nostres superherois són importants només pels seus èxits professionals o econòmics. El seu paper beneficiós per a la societat va molt més enllà, com vostè ja sap. Des de la moda, fins al pensament, passant pels gustos musicals, aquestes persones superiors influeixen decisivament en tots els estrats socials inferiors, fins a arribar al de vostè.

En tal punt de les coses estem, que ja ens costa molt diferenciar-los, quan posem la tele, d'un d'aquests criminals juvenils, que tanta popularitat han assolit i tan a la moda van. I ja no sabem si, aquell que veem, entra al jutjat o si ix de l'entrenament, si va a un acte benèfic o si ve del prostíbul.

Però no són els xavals del lumpenproletariat els únics que han vist en la casta dominant el seu exemple vital. Un col·lectiu tan respectat per vostè com el gafapasta, sempre àvid d'utilitzar el iPhone per a fer el bé, n'és un bon exemple, per bé que el seus models de conducta acostumen a trobar-se en àmbits intel·lectualment no tan subterranis com el futbolístic.

Recentment n'hem obtingut la prova, gràcies a l'anunci en què un conegudíssim basquetbolista, acabat de dinar en un restaurant dels moderns,s'emporta les sobres a casa (tot i que hem de prendre com a pura llicència poètica que un cos de les considerables dimensions de què estem parlant, no puga acabar-se les minúscules racions que caracteritzen aquesta mena d'establiments avantguardistes, per molta ceba caramel·litzada o reducció de Pedro Ximénez que hi hagen abocat). I com és impossible que un gest tan solidari puga passar desapercebut en un espai on hi ha més iPhones que dits grossos, comença una cadena vertiginosa en la xarxa, que acabarà salvant de la mort un bebè foca a l'Àrtic.

Després de la 0,0, esperem ara impacients la versió del spot per a la San Miguel normal, en què Xabi Alonso demane portar-se a casa tota la beguda que haja sobrat en la bodega.

Però si parlem de salvar el planeta amb xicotets gestos quotidians, tots som uns nouvinguts, al costat de Macaco, qui, sempre en constant evolució conceptual, decideix ara compaginar la seua especialitat (les sintonies d'anuncis de companyies telefòniques) amb la branca (desconcertant) de la depilació masculina: una sola voz... tu corasón... todos unidos al loving love freedom moving to the world no frontiers, etc... I tant se val si no he sentit bé la lletra, perquè l'important és que he captat el missatge.

Batucada, capoeira, depilació i Macaco: tots els mals del món, per fi reunits en el seu televisor.

El veí que olia a formatge.

Fora ja tanta modèstia! És hora d'admetre-ho: Espanya està de moda en Europa. Cada volta que creua la frontera una càmera d'Españoles de otro mundo, troba un espanyol triomfant i pegant-se la gran vida, ja siga com a artista, diplomàtic, aristòcrata, fallera o ajudant de Santa Claus a Lapònia, d'on ens plouen les ofertes laborals. I tots deixant el pavelló ben amunt, tant en l'esfera professional com en la personal, on la seua carismàtica forma d'actuar conquerix àdhuc el cor del xenòfob europeu mitjà.

Tanta és la popularitat que han assolit aquests nous ambaixadors de la Hispanitat i tant el fervor que desperten entre els seus compatriotes, que fins i tot han arribat a protagonitzar un anunci de formatges.

Si el seu ordinador no té el Youtube o si és vostè dels que els agrada més el llibre que la pel·lícula, li podem fer un resum:

¡Ojalá fuera bastarda!

Una família espanyola viu modestament a un àtic a París amb vistes a la famosa torre. El pare li anuncia a la filla el retard de sa mare (segurament, una executiva d'èxit amb l'agenda carregada de reunions amb empresaris francesos de talla mundial; un distés petit-déjeuner amb Monsieur Afflelou un matí, un repas d'affaire amb Georgie Dann l'endemà) i tot seguit s'afluixa el nuc de la corbata, decidit a fer ell mateix el sopar.

La xiqueta, com si son pare fos un llibre llançat en la Retreta, l'ignora i, cap a un altre costat, lamenta en veu alta que el seu progenitor siga un negat, referint-se a ell en tercera persona: “¡jooo, papá siempre hace lo mismo!”, el que ens fa suposar que, a banda de guanyar i treballar menys que la seua dóna i ser una vergonya per a la família, papà es dedica a una professió on la creativitat és accessòria o totalment innecessària, com seria, per exemple, la publicitat.

El veí xafarder.

I és ací quan entra en joc Fransuà, el típic veí que sempre clava el nas on no el demanen i amb qui, es nota, a la xiqueta li encantaria que abandonara sa mare a son pare, perquè, encara que Fransuà posseïsca els atributs inconfusibles de l'homosexual, ella ja sap que, tractant-se d'un francès, la frontera no està tan clara.

Fransuà, a qui la xiqueta admira com una barreja d'Alain Afflelou i Amélie Poulain i que és un compendi amb bufanda dels tòpics gavatxos més aterradors (una espècie de mascota extraoficial de París... potser així és com es paga l'àtic), proposa compartir amb ells un sopar “de picoteo”. Per si no ho sabia, allò que es prepara vostè quan, aixafat per la misèria econòmica, higiènica i moral, obri la nevera i només troba la meitat d'un pot de paté mig florit, un Caserío rosegat, una rata morta i una xeringa gastada, allò que acaba sopant vostè dia sí, dia també, allò, si vostè porta bufanda, és un sopar “de picoteo”.

¡Yogurazo! Fins i tot algú com E. Noriega, provoca menys rebuig a l'estranger.   

Otra vez tú... LOSER.

Potser a estes altures, vostè ja haurà notat que el "delisisoso queso hecho cgema", que diria amb molta naturalitat Fransuà, no és l'únic que ol a este àtic. Perquè tothom sap que, l'estranger, no és el caràcter acollidor i generós, de què fan gala els habitants de la nostra pell de bou, els quals, si els ve un xiquet afroamericà a la seua població, perquè se senta com a casa, són capaços de muntar-li una cistella de basquetbol, un gueto i un parell de tirotejos setmanals al cole. Però vaja-se'n vostè a Lapònia i espere assegut que li planten a vostè una plaça de bous! Veu ara la diferència?

És evident, en conseqüència, que l'aparentment altruista invitació de Fransuà és en realitat interessada. Evidència que es confirma quan arriba la mare i Fransuà li tira la culpa del “picoteo” al seu marit, qui assenteix com un babau, sense adonar-se'n que eixa nit tornarà a dormir al sofà.

L'esforç és cultura.

Vivim temps meravellosos per a la cultura, els nostres líders empresarials i espirituals (que, per si no se n'havia adonat, són la mateixa cosa), que fa no res pensaven que això era una mania pròpia d'indignats i de ganduls o, en el millor dels casos, una oportunitat per a fabuloses martingales urbanístiques, ara no poden treure's la paraula “cultura” de la boca.

Però que no s'estenga el pànic, que els mercats, per favor, es tranquil·litzen, perquè no és que els nostres estimats oligarques s'hagen proposat ara treure de la indigència un titellaire o vaja vostè a trobar-se'ls pel carrer, oferint-li poemes improvisats a canvi d'uns quants cèntims. No. El que sembla és que han descobert (ja siga per ells mateixos o gràcies a la iniciativa d'un dinàmic stager, d'un spin doctor, d'un personal advisor, d'un becari fashionista o d'una caterva de coolhunters famolencs), que la paraula en qüestió, tan inútil i menyspreable en principi, només afegint-li el complement “de l'esforç”, quedava molt més aprofitable i avantguardista, en termes de lluita contra el dèficit públic i el malbaratament salarial.

Perquè no és el mateix, estètica i moralment, que a vostè li diguen que a partir d'ara treballarà com un xino, perquè el país assolisca les noves exigències de productivitat, que el popular magnat de la xarxa d'economats valencians li prometa a vostè enriquir-lo amb la saviesa i els costums d'una cultura mil·lenària i que, a més, no tinga previst cobrar-li pel favor. I tot això, sense deixar vostè de ser molt espanyol, a pesar del que diga la seua nòmina (que, per a fer-li memòria patriòtica, ja estarà Hisenda, a canvi d'un no res).

Ara la cultura també et fa lliure.

Amb tanta força ha calat aquest nou missatge entre la ciutadania, que s'ha arribat a manifestar, fins i tot, en un àmbit tan allunyat des de sempre al de la cultura, com puga ser-ho el de l'educació. Vostè ja se n'haurà adonat, perquè ho haurà vist per la tele (un altre àmbit, tot siga dit, totalment aliè a qualsevol dels altres dos, però on sempre es veuen coses molt rares).

Una típica setmana cultural d'un IES qualsevol.

Així, si un marcià o un selenita vingués al planeta de vostè i mostrara un cert interès, purament científic, per les raons que han dut el nostre preciós món blau al desastre i a la infàmia actuals, i sempre que dita informació no hagués pogut ser obtinguda amb el mètode acostumat de la sonda rectal, el nostre consell seria acudir immediatament al segon millor registre que hi ha de la realitat social de cada moment històric, després de l'anus de vostè: la publicitat televisiva.

Si hem d'escollir un anunci que simbolitze el sistema educatiu del passat i la societat que el va fer possible, la del relaxament acadèmic i moral, no hi trobarem un altre tan representatiu com el de les beques “Robertus” de Fanta. En el despreocupat règim de ZP, tots ho recordem, si eres un “beta tester”, un “personal shopper” titulat o un “fotògraf 2.0”, estaves força ben mirat i a ningú li importava si el teu diploma era de taronja o de llimona, sempre que no fora zero.

Però hui dia, com si es treu vostè una etiqueta d'Anís del Mono, perquè desprès de tant de “pasarlo teta”, ha arribat l'hora de fer acte de contrició i pagar pels abominables pecats de cadascú, que tant han afligit els nostres pacients oligarques i els seus indefensos mercats. Afortunadament, com tots hem après meravellats, gràcies a notícies que s'escampen últimament com la pólvora, sempre podrem comptar amb els bancs i les caixes, perquè ens treguen les castanyes del foc. L'últim anunci del banc de Santander, ens posa al corrent d'un d'aquests miraculosos episodis de superació personal i beneficència 2.0.

És la història de Nerea, una jove del nord d'Espanya, però molt apolítica, sana, treballadora i familiar, que es passa la vida esforçant-se i mirant a l'horitzó (mentres sonen “Los chicos del coro” de fons), però no perquè crega haver vist el Costa Concòrdia fent esses acostant-se a saludar, sinó amb la intenció de compondre una al·legoria vivent carregada de significats. A còpia de cultura (però la de l'esforç, la de profit) i un bitllet d'autobús, Nerea aconsegueix arribar a la universitat, per a cursar unes empresarials, passant de xics i botellons, fins a entrar de becària en una PYME, gràcies a la proverbial caritat del Sr. Botín, decidit ara a explorar l'incipient negoci del tràfic d'esclaus.

Fins ací, la típica història condemnada al fracàs. Si no fos perquè, finalment, fa un gir inesperat i acaba amb la Nerea muntant una multinacional d'import/export d'escopinyes i de clòtxines, al natural i en escabetx. De com va passar Nerea, en un tancar i obrir d'ulls, de posar els cafés i fer fotocòpies a emprenedora d'èxit, no en tenim ni la més remota idea. Potser són els primers efectes de la prodigiosa reforma laboral, potser va ajudar el mateix potentat muntanyès, no amb la concessió d'un crèdit, que ens estranyaria, sinó amb una partida especialment dòcil de serfs. O potser es tracta només d'una llicència poètica, com quan li van col·locar a vostè aquelles participacions preferents. La cultura era açò.  

La cultura i l'esforç: una relació que ja ve de lluny.

Espanya sota l'atac de les marionetes.

Anomene-ho casualitat, amic lector, però va ser escriure, fa un parell de setmanes, el meu últim post sobre la droga en la tele i esclatar automàticament tota la polèmica de les marionetes franceses que es dediquen a fer burla d'una cosa tan seriosa com són les addiccions dels nostres esportistes.

Ja, però vostè i jo sabem que tanta casualitat és impossible i que, per força, alguna relació hi ha d'haver. Crega'm, però, abans d'encetar una injusta campanya contra el seu blog favorit, que, malgrat anomenar-se aquest “volantí” “francès”, no ha sigut mai la seua intenció trair Espanya, passant-li informació vital a l'arxienenemic ultrapirenaic (si se'm permet l'expressió) o de qualsevol altra manera.

Tot apunta, per contra, una causa molt menys novel·lesca, derivada de la política d'expansió internacional d'aquest blog i les seues imprevisibles conseqüències, ja que, gràcies a un enginy informàtic de l'antic CESID que vam adquirir al Cash Converters, hem rastrejat visites fins al mateix Palau de l'Elisi. La saleta d'estar, concretament.

Hem de concloure, evidentment, o que el primer matrimoni de França no domina completament el valencià i van entendre el que no era o que van fer una lectura tendenciosa i carregada de mala fe (el que seria més trist, si cap). Perquè queda claríssim que el “Volantí”, tot i condemnar enèrgicament l'abús de la droga amb finalitats lúdiques, l'aplaudeix amb entusiasme si es fa per motius patriòtics.

El representant francés al consell de seguretat de les marionetes, una volta més, vetant una resolució de condemna.

Aquestes bromes de les marionetes no s'entenen, o millor dit, dels humans que les animen, perquè elles, pobretes, no en tenen la culpa de res. Sobretot la que encarna el nostre heroi ciclista, actual centre de la polèmica, que abans representava el futbolista Raúl i que, per tant, ja prou ha patit.

De les diferents anàlisis que han fet tots els mitjans especialitzats (des de Los Manolos fins als Supersingles de la Campos, com li ho conte), es desprèn que la raó de tanta injúria ha sigut l’enveja, però no una enveja sana i espanyola, com la que pot albergar vostè vers un Cristiano Ronaldo o una Yola Berrocal, sinó una d’un tipus prou més roín, que els francesos ens guarden, aproximadament, des que Curro Jiménez i la Pantoja (qui, si no recordem malament, doblava l’Algarrobo en les escenes violentes i musicals) els van treure a base d’hòsties de la Península.

Per això, i sense poder aguantar-se fins el 2 de maig, el poble ha eixit al carrer en defensa dels seus ídols esportius, deixant-se a casa el sentit de l'humor, però sempre guiat pels seus líders polítics, econòmics i empresarials, que no han dubtat d’encapçalar les mobilitzacions, potser perquè temen ser ells els següents a alçar sospites. Perquè, com si no s’explicaria eixe rendiment increïble, eixe fabulós percentatge d’encert en les decisions o eixe carisma sobrehumà? Tanta excel·lència ens fa volar la imaginació...

Fins i tot ja hi ha rumors d'un ambiciós projecte que consistiria a reclutar un “TeamAmerica” espanyol, és a dir, un fabulós “Team Hispania”, que reuniria les nostres marionetes més senyeres, per a una operació de càstig tipus Perejil. Imagine's vostè: Macario, Rockefeller, Doña Rogelia, Urdaci o Monchito, que seria el guapet. Ens consta que ja s'han fet telefonades.

De molts artistes, en canvi, res n’hem sabut. No de tots, per suposat, perquè estem segurs (sense haver tingut estómac de comprovar-ho) que un Bisbal o un Alejandro Magno, sent ells de la manera que són, alguna cosa graciosa hauran tuitejat (graciosa, volem dir, per a nosaltres, perquè estes personalitats es posen com una fúria, cada volta que algú els troba la gràcia a les seues ocurrències). I tampoc descartem que encara ens sorprenguen amb una cançó de protesta i xenofòbia que rebente totes les llistes de descàrregues legals. A més, sense eixir del món de l'humor, un mestre com és Jaimito Borromeo, alguna cosa podem confirmar que ha dit. Però on està la Bardem? No tinga vostè cap dubte, si el tenista i el ciclista hagueren sigut russos, ja estaria donant la tabarra.

Però, per a ocurrències, la que més ens ha cridat l’atenció ha sigut la del molt espanyol equip de futbol del Sevilla (presidit per un dirigent de Fuerza Nueva, recentment condemnat a 7 anys i mig de presó per corrupteles vàries), els futbolistes del qual, en el partit de l’altre dia, van lluir en les seues samarretes el sorprenent lema “liberté, égalité... superioridad!”. Demostrant que, només en substituir eixa mariconà de la “fraternité” per una paraula més nostra, podem transformar una màxima democràtica en un implacable eslògan totalitari. I tant més efectiu si eixe “superioridad”, que sona com “una bota trepitjant un rostre humà, per sempre més” (George Orwell, 1984), ni rime ni pegue ni tinga gràcia ni res, perquè així queda més irracional. Com quan el populatxo joiós va saludar el regrés de l’absolutista Ferran VII, al crit de “¡vivan las caenas!”, perquè venia a alliberar-los de totes aquelles idees democràtiques que els havien dut els gavatxos i que tant els marejaven.

Amb el tema del doping, ja per a acabar, queda molta cosa per fer. Nosaltres encara estem esperant un concert homenatge, un poliesportiu, una regidoria, una narcosala o una gala de José Luis Moreno, dedicats al gran Juanito Muehlegg, el millor esportista espanyol que recorden els nostres hiverns.

Aquell partit el van perdre, però en el futur estes camisetes seran la moda.

La droga i la tele.

Amic lector, el post de hui tracta d’un problema molt trist que ens afecta a tots, en tant que societat: la droga en la televisió.

A diferència d’altres blogs, no està en l’esperit d’aquest crear alarma social, si no és absolutament necessari, però és una realitat que, d'un temps ençà, s’ha constatat una utilització subtil, però cada volta més freqüent, de l’element estupefaent, per a fer publicitat de tot tipus de productes comercials, aprofitant l’enorme popularitat que ha assolit aquest tipus de substàncies lúdiques entre grans i xicotets.

Tot i que no parlem d’un fenomen absolutament nou, diverses fonts consultades afirmen que mai s’havia manifestat amb tanta vehemència com ara, encara que alguns vulguen trobar en el passat exemples profundament inexactes, com aquell episodi de la “droja” en el colacao, que tant va promoure la demanda nacional de cacau en pols, però que no hem de prendre erròniament per la creació d’un artista publicitari modern, sinó per un succés particularment greu de l’Espanya negra, produït en temps molt anteriors al descobriment de la publicitat viral.

Encara hui no sabem si l'eriçó rosa era real o fantàstic efecte secundari dels entrepans que circulaven pel barri. La recepta dels quals, es diu, la jove Ruth es va endur cap a casa.   

Qui haja vist el darrer anunci dels pegats de nicotina comprendrà la diferència. Aquell que mostra un atractiu pare de família que compatibilitza el tractament de la seua addicció amb la realització quotidiana de les seues activitats, sense que ni les convulses exclamacions que emet en públic (“¡una hora sin fumar! ¡pim, pam, toma lacasitos!”), a causa de les sobtades pujades d’ànim que els meravellosos pegats li provoquen, puguen apartar-lo de l’èxit social i professional, mentres el seu entorn humà està encantat d’haver descobert, en l’antic malalt terminal, la persona tan carismàtica que s’amagava sota tot aquell fum pestilent.

I molt prop de nosaltres, però sense eixir del món de la publicitat, tenim una mostra ben extrema del que expliquem, en els servicis informatius de Canal 9, als presentadors masculins dels quals, encara que d'ideologia molt saludable, els vesteixen i els pentinen com si foren uns d'eixos taurons de les finances amb moltíssimes aspiracions. Un look que igual combina amb l'anunci d'un gran esdeveniment, com d'una modesta retallada.

Ja ningú se'n recorda de Juanito, però és la farmàcia que més gloriosos esdeveniments ha ofrenat a Espanya, juntament amb la de la senyora de Camps.

Però quan més evident es fa l'amenaça, és quan ataca els més innocents. És el cas del nou spot dels patés, que pretén seduir els pares, amb l'himne que la seua generació identificava amb moltes hores de diversió supervitaminada, que tan vàlid ha demostrat ser per a vendre't tant llaunes de paté, com de tonyina. L'important és què la primera siga gratis.

Però, tot s'ha de dir (i és una simple opinió d'aquest blog que encara ningú s'ha atrevit a desmentir), els acompanyants fidels dels xiquets en el mitjà audiovisual, sempre han sigut els estupefaents, que els serien subministrats com si foren llepolies. Prove, si no, a gravar en vídeo domèstic o fer-los una foto al seus nets, en un moment que els trobe sobris. En el millor dels casos, si aconsegueix captar alguna imatge d'ells, el resultat serà tan avorrit com mancat d'interès.  

Tres referents de la moda i la cultura. Però, a eixes hores, ells ja ni se'n recordaven.

Edarling i Meetic i viceversa.

Com segurament vostè ja haurà llegit en algun altre lloc, el món avança una barbaritat, els temps canvien i, amb ells, la manera de relacionar-se els éssers humans (els que poden).

De la nit al matí, les formes més romàntiques d'apariament, com els anuncis de contactes en la premsa o les populars rotondes, han deixat lloc a solucions més impersonals i suposadament efectives, com les que ens proporcionen les agències matrimonials on-line que s’anuncien per la tele.

Vostè, que durant la seua encara curta i, no obstant, rica experiència vital, s’haurà dut més d’una decepció i algun que altre ensurt, a causa del típic malentès amb conceptes delicats com “travesti”, “universitària” o, què sé jo, “merina”, vostè, diem, veurà en estos nous emprenedors una senyal de progrés, un anunci del futur que vindrà.

Nosaltres, que ho hem consultat amb Sandro Rey, i que vam gaudir (mentres apreníem) amb les lectures obligatòries del BUP, no veem en tot açò poc més que una actualització moderna del tradicional ofici de l'alcavota, que tant ha fet per la preservació de la raça celtibèrica i que, mitjançant aquestes celestines de nova generació, tant més hi continuarà fent.

La típica japonesa universitària. No s’ho pense més i agrege-la al seu Badoo.

La llista de proveïdors de serveis amorosos que hem pogut veure anunciats en la tele és extensa, però a banda de la inquietant obsessió de “Meetic” per emparellar entre sí fenomenals exemplars de faccions nòrdiques (si eixos dos es diuen Sonia i Vicente, Leni Riefenstahl va gravar el Congrés de Suresnes), el que més ens ha cridat l'atenció, són els spots de “eDarling”, potser perquè, gràcies a ells, hem pogut accedir al selecte món dels “solters exigents”.

"Y ahora por qué me río? - Porque te recuerdo a Charlot".

Així, mentres l'advocada Marta (a qui imaginem lluitant per la justícia en Legalitas o treballant per a un bufet, si més no, tan respectable com el de Saul Goodman), busca un cavaller amb classe i segur d'ell mateix, la psicòloga Lucia, en canvi, valora més la intel·ligència i l'educació. Però ells no es conformen amb menys i a Fernando, enginyer de professió, li van les dones divertides i amb personalitat i el Dr. Javier (a qui visualitzem doctorant-se gràcies una beca Robertus de Fanta), la prefereix culta i amb sentit de l'humor, perquè li conte acudits mentres li fa una cubana al vàter de la biblioteca.

Ignorem si desprès, per a la recerca, es fa servir l’algoritme de “Google” o el de “Mujeres y Hombres y Viceversa”, però com vostè comprendrà, aquestes són qualitats fantàstiques que reunirien només uns quants escollits en tot el planeta, triomfadors en els negocis i en la vida quotidiana com Iñaqui Urdangarín, el gordo de Megaupload o Rita Barberà (qui ens agrada molt per a Marta, per allò de la classe i l’elegància, però també perquè Marta és advocada).

Vostè, però, que ni té classe ni intel·ligència ni, molt menys, sentit de l'humor, però sí que li vindria de gust fer-se un “eDarling” molt porc amb una tia o un tio tan bo com aquests dels anuncis, pot apuntar-s’hi amb tranquil·litat, perquè, a la seua manera, vostè també és un “solter exigent”.

Rafael. Profesión: comunicador. Personalidad: Notable; Inteligencia emocional: Sobresaliente; Cultura: Bien. Busca: unas prótesis PIP con mucha vida interior.